La gran batalla dialèctica del segle XX (2a part)
Els debats polítics nocturns de l’ABC el 1968 entre Gore Vidal i William Buckley van provocar un canvi determinant en els continguts televisius. L’espectacle de la discussió dialèctica es va convertir en un nou gènere, que, tot i degenerar, ha perdurat fins als nostres dies.
Però la batalla aspra i els insults del novè cara a cara també van deixar una empremta en les vides dels dos intel·lectuals. L’odi que sentien l’un per l’altre es va mantenir fins a la seva mort. Quan Buckley va morir el 2008, els mitjans van córrer a buscar la reacció de Vidal: “Crec que a partir d’ara l’infern serà un lloc més animat”, es va limitar a dir. En alguns reportatges, quan a Gore Vidal se li preguntava pel seu rival a l’ABC, no volia ni pronunciar el nom de Buckley.
El més significatiu de tot plegat és que cap dels dos va quedar satisfet amb l’espectacle televisiu que havien generat, malgrat la repercussió que va tenir el programa Buckley vs. Vidal. Un cop acabats els debats de l’ABC, van continuar menyspreant-se a través d’articles a la revista Esquire i exhibint el seu desdeny en les entrevistes que feien els mitjans a l’un o l’altre.
Després dels insults del novè debat, l’actor Paul Newman, que havia acompanyat Gore Vidal a la televisió per donar-li suport, va explicar com, aquell dia, en acabar el programa, va veure com Buckley tornava al seu camerino lamentant que allò havia estat un desastre. En aquell moment es va considerar que Gore Vidal era el vencedor moral de la batalla perquè no havia caigut en la baixesa de la blasfèmia, l’amenaça física i l’agressió verbal descontrolada. Però encara faltava el desè debat, que va tenir un regust amarg. És molt revelador el que van concloure els dos intel·lectuals sobre aquell nou gènere televisiu per tancar aquella sèrie de debats.
Gore Vidal va lamentar: “Crec que aquests grans debats no tenen cap sentit. La manera com s’han organitzat no permet l’intercanvi d’idees, estan mancats de personalitat. També hi ha alguna cosa terrible sobre aquest mitjà a la qual gairebé ningú posa atenció. La gent es forma una idea de tu mateix i creuen saber com ets pel simple fet d’haver-te vist per la televisió”. A continuació, William Buckley, tocat encara per l’escena carregada de violència del dia anterior, va admetre amb decepció:“A la televisió hi ha un conflicte d’interessos entre el que genera molta audiència i el que és el contingut educatiu”.
Certament, van ser unes reflexions premonitòries, un presagi del futur infeliç de la televisió que avui en dia comprovem quan posem determinades cadenes.