Furgons en la nit
A La Sexta, abans que es fes públic l’informe de la jutge Lamela, ja tenien un redactor esperant connectar des de Soto del Real. Mamen Mendizábal, la presentadora de Más vale tarde, li va donar pas perquè informés del context i advertís de l’arribada dels furgons policials amb el vicepresident i els consellers detinguts. Va ser aleshores quan va arribar la notícia: cap estava destinat a Soto del Real.
A TV3, en un especial conduït per Toni Cruanyes, connectaven amb Madrid. El periodista Jaume Freixes tenia l’oportunitat d’entrevistar Pau Molins, l’advocat de Santi Vila, que acabava de ser enviat a la presó. I la primera pregunta que li va fer va ser decebedora des del punt de vista periodístic: “Què tal?”
A La 1 repetien en pantalla una foto fixa i de molt mala qualitat que presentaven com una exclusiva de la cadena mentre informaven que la resta de membres del Govern eren empresonats. Era una imatge de Puigdemont en una cafeteria, parlant amb algú. La indefinició de la imatge, la manera com semblava que s’havia furtat aquell instant, convertien l’escena en contradictòria i inquietant. La sensació connectava amb la frivolitat de l’etiqueta de Twitter que, al migdia, proposaven en el programa d’Antonio García Ferreras de La Sexta: #PlantónPuigdemont. Es tracta de potenciar el missatge del president com un fugitiu i un traïdor. L’ús del llenguatge en la informació és determinant. I aquesta fredor en l’elecció de paraules connota una actitud també davant dels fets. No cal mostrar emocionalitat. Però sí un respecte. En la cura pel llenguatge, en l’adequació amb les circumstàncies, s’hi denota també la professionalitat i el rigor.
Un tertulià de Más vale tarde relativitzava la decisió de la jutge Lamela: “No es la primera vez que un miembro de un gobierno de España es encarcelado”. D’exemple va posar el cas d’Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, condemnat per corrupció. Altre cop les realitats paral·leles.
Més tard, a les cadenes que feien especials, la imatge colpidora que ja recordàvem de la nit que van empresonar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez: els furgons enmig de la fosca entrant a la presó. Les llums blaves del sostre dels vehicles il·luminant un camí inhòspit i un destí angoixós. I perdre de vista els cotxes un cop passaven la tanca com a consumació del relat. Primer vam veure arribar els furgons a Alcalá-Meco, on transportaven les conselleres. Després, els que conduïen els consellers a Estremera. Unes imatges traumàtiques que passaran, sense cap mena de dubte, a la memòria col·lectiva del país.