L’experiment érem nosaltres
Ja fa vint anys de l’estrena televisiva de Gran Hermano a Espanya. Dues dècades que Mercedes Milá va prometre que allò que veuríem era un experiment sociològic que canviaria la televisió. Gran Hermano va obrir la porta a molts altres realities que, junts, van modificar el llenguatge televisiu i la cultura audiovisual, especialment sobre la manera com moltes persones van decidir relacionar-se amb l’espectacle que succeïa en aquella única pantalla que aleshores teníem a casa.
La televisió i la presència de càmeres ja s'entenien, d’abans de Gran Hermano, com una autoritat superior. Gran Hermano, que més que telerealitat podem qualificar d’obscenitat mediàtica, va facilitar que les masses no qüestionessin el mitjà en favor de l’espectacle, i va provocar una obediència cega davant les normes del xou. Fins al punt que, en aquests vint anys, el programa ha intentat exercir la seva pròpia llei davant de situacions de violència de gènere o de violacions. Fins i tot ha atemptat contra la seguretat dels mateixos concursants. En l’edició número 14, on els participants havien d’entrar a la casa de Guadalix saltant des d’un trampolí elevat a una xarxa, un participant va precipitar-se al buit voluntàriament perquè ningú li va donar instruccions de com fer-ho correctament, convençut que aquella temeritat que va dur a terme formava part del joc. Va quedar greument ferit dels dos braços i es va estar dos mesos a l’hospital convalescent després d’unes intervencions quirúrgiques. El concursant no va denunciar el programa i la cadena no va ser qüestionada. El cas demostrava que els mateixos protagonistes tenien una confiança absoluta davant d’aquell sistema, fins al límit de despreocupar-se de la seva pròpia integritat. Aquell noi va creure que aquell salt al buit tan bàrbar estava controlat per un ens superior que impediria qualsevol mal. Vint anys després, la gent es llança des d’un helicòpter al mar a Supervivientes encara que se li rebentin les pròtesis mamàries a l'impactar contra l’aigua. La telerealitat fa desafiar, a qui li dona autoritat, el propi instint de conservació.
En aquests vint anys, Gran Hermano ha distorsionat el concepte mateix de realitat. S’ha entès com a realitat una metarealitat que està induïda, és una falsa realitat que parla de la realitat mateixa, per generar un espectacle que fa funcionar uns engranatges superiors. La televisió ha après a fabricar els seus propis conflictes i personatges sense necessitat de buscar-los més enllà. També ha distorsionat el concepte d’intimitat.
Fa vint anys, Gran Hermano va emular la idea de George Orwell inaugurant la possibilitat que fos el país, la gent, Espanya com a ens simbòlic, qui votés per eliminar concursants. Per tant, la televisió convertia el públic en l’autèntic gran germà que exercia de vigilant i establia una avaluació moral del que passava en aquella casa. Queda clar que l’experiment sociològic era un altre. Ens vam pensar que Mercedes Milá es referia a la dotzena de concursants de dins de la casa, però l’experiment érem nosaltres.
