L’esperança del condemnat a mort
PeriodistaDiumenge a la nit, en el programa 'This is art' de TV3, que presenta Ramon Gener, vam viure un dels moments televisius més potents i emocionants que s’han emès darrerament a la televisió.
El programa analitzava la solitud a través de diferents mostres d’expressió artística, i el presentador va conversar amb Joaquín José Martínez, l’espanyol que fa disset anys va aconseguir ser exculpat d’un doble crim, després d’haver-se passat tres anys al corredor de la mort d’una presó de Florida esperant la seva execució. Després, vam veure una escena commovedora. Van portar el Joaquín José a la Fundació Miró. Va passejar entre els quadres, fins que es va asseure en un banc a contemplar unes obres que inicialment els espectadors no vèiem.
Amb una música bonica de fons, sense paraules, el Joaquín José observava alguna cosa que no trigava a emocionar-lo. Se li negaven els ulls i connectava profundament amb allò que contemplava. A continuació, el programa ens ho ensenyava: observava un tríptic de Joan Miró titulat ‘L’esperança del condemnat a mort’. Un quadre al fons i dos als laterals, formant un petit 'cubiculum', gairebé com una cel·la, i el Joaquín José observant-lo molt commogut. Televisió en estat pur. No calia verbalitzar res. Tot es deia amb imatges. L’emoció en els ulls del convidat, el suspens per descobrir què mirava, la potència visual de l’obra de Miró, l’impacte de l’escena en descobrir el títol de les obres, la suau melodia de piano, que connectava poderosament l’espectador amb aquella escena. Un instant televisiu extraordinari, molt senzill però carregat de missatge i sentiment. I que deia molt sobre la temàtica en la qual volia aprofundir el programa. La idea i la realització en sintonia perfecta per a una execució televisiva impecable que va impressionar l’audiència.
Però just quan, consternats per l’emoció, el presentador s’asseia al costat del seu convidat per parlar-li suaument, un número 3 gegant va creuar la pantalla i es va tallar l’emissió per fer anuncis. Gener va quedar amb la paraula a la boca i aquella contenció colpidora, aquell sentiment tan potent, aquell clima tan bèstia que s’havia creat, se n’anava a prendre pel sac perquè els de continuïtat van decidir posar els anuncis allà al mig sense miraments. Fas un programa exquisit, tractes el contingut com una obra d’art en si mateixa, t’amoïnes per construir unes escenes i provocar un sacseig emocional i, quan ho has aconseguit i tens l’espectador en una comunió perfecta amb la creació televisiva, zas!, s’ho carreguen. I només faltaven quatre minuts i mig per acabar el programa. Els anuncis, o abans o després, però no enmig d’aquella meravella. Podeu recuperar l’instant a la web, sense peatges comercials que us esguerrin l’escena. Val la pena. Així no haureu de passar del 'This is art' al 'This is nyap' en qüestió de dècimes de segons.
