A ‘Espejo público’ els rics també ploren

Al magazín matinal de Susanna Griso anuncien la crisi que estan passant les botigues de luxe de Madrid per culpa de la pandèmia. Segons explica una reportera d’Espejo público que s’ha traslladat fins a la milla de oro, al barri de Salamanca, es poden veure molts locals amb les persianes abaixades. No facilita cap dada oficial. Assegura que en el trajecte que han recorregut han trobat una trentena de botigues que ja no han obert després del confinament i ens ensenyen diversos locals buits. La periodista fa una enquesta de carrer a persones molt selectes de la zona, especialment dones, que lamenten aquesta situació i reconeixen haver comprat poc. Alguns senyors entrevistats, en canvi, consideren que està bé comprar-se algun caprici per contribuir a donar una empenta al sector. Des del plató connecten amb una col·laboradora que freqüenta aquesta zona de Madrid: és Carmen Lomana, la senyora rica per excel·lència de la televisió, que amb una vocalització lenta i exagerada reconeix que els petits negocis selectes han patit però que els grans imperis del luxe es mantenen intactes tot i l’absència del turisme asiàtic i llatinoamericà més distingit. Espejo público i la seva presentadora, habituats com estan a exagerar les preocupacions per garantir l’espectacle, li fan preguntes molt amoïnats. Amb aquell to afectat i el rostre compungit, Susanna Griso li pregunta a Carmen Lomana si les botigues de luxe han dut a terme estratègies de recuperació com, per exemple, fer rebaixes per a clients habituals. Un altre col·laborador li demana si les botigues estan fent vendes privades als compradors autòctons per saber si això pot compensar el daltabaix. Tota la informació que es dona és per aproximació, segons les experiències de Lomana. Segons explica a l’audiència, per Chanel i Christian Dior no cal patir, perquè la solidesa de les grans marques supera la letalitat de qualsevol virus. També assegura que gaires rebaixes tampoc poden fer perquè la gràcia d’aquestes botigues és que els seus productes costin diners, fins i tot més del que realment valen, perquè en realitat el que estàs comprant és el luxe i el prestigi associats a la firma. I tot plegat explicat amb un punt de dramatisme, com si l’essència del barri de Salamanca estigués en perill d’extinció, com si la classe alta, els Pelayos i les Cayetanas, estiguessin a punt de perdre el pedigrí i els seus símbols identitaris desapareguessin: adeu a les bosses Louis Vuiton, els mocadors d’Hermès, els mocassins de borles italians i els vestits de Chanel. Els rics també ploren. Perquè si alguna cosa fan bé les televisions privades és diferenciar les classes socials: de les més baixes n’exploten les misèries, mentre que de les més altes en subratllen l'estatus.