L’Espanya del drama
La desgràcia del nen de dos anys que va caure al fons d’un pou a Totalán, a Màlaga, ocupa pràcticament totes les hores de televisió de les cadenes privades espanyoles. És un fet del qual hi ha novetats amb comptagotes. Però la maquinària mediàtica es dedica a triturar, processar, deglutir i vomitar el poc que tenen. Un bucle constant.
El cas del Julen fins i tot s’està escenificant a través de la realitat virtual al plató d’'Espejo público', construint tota mena de forats entremig dels presentadors, que fan croquis i donen explicacions d’un hipotètic rescat de la criatura. En tots els programes s’entrevisten geòlegs, enginyers, conductors de maquinària pesant, miners, especialistes en rescats, psicòlegs, pediatres... Se’ls fan interrogatoris de tercer grau com si tinguessin la solució definitiva. Paral·lelament, indaguen en tot tipus de vincles familiars i entrevisten tot l’entorn del nen desaparegut. Hi ha diferents línies d’actuació simultànies: la basada en el procés de rescat, la centrada a incidir en el vessant emocional i una tercera més tortuosa consistent a alimentar sospites d’assassinat assenyalant el pare de la criatura.
A nivell televisiu, tot plegat implica tres nivells de relat.
El més explícit és la percepció que els mateixos programes tenen de la seva pròpia feina. Els magazins matinals, que són els que més hores inverteixen en el drama, estan convençuts d’estar practicant un periodisme rigorós d’investigació. Malgrat tot, ofereixen constantment informació contradictòria. El diàmetre del pou, per exemple, és diferent segons la cadena que miris. I les teories sobre la tragèdia estan en estat de mutació permanent. No hi ha, tampoc, un interès perquè les dades coincideixin o per corregir errors informatius comesos.
El segon nivell de relat té a veure amb el resultat: l’espectacle dramàtic. Sobreinformar d’un esdeveniment comporta que el presumpte periodisme d’investigació es converteixi en un carrusel d’entreteniment. En breus intervals de temps obren noves trames de la història, no perquè aportin res al cas sinó per mantenir viu l’interès de la narració. S’explota la tragèdia fins a la sacietat sense tenir en compte la necessitat de reflexionar sobre què aporta aquella informació al cas. L’interès en les novetats té una única missió: infligir més dolor a l’espectador per mantenir-lo atrapat.
El tercer nivell de relat és el més subtil: el dolor incrementa la por. El cas que s’explica és aïllat, però tot l’engranatge està dirigit a provocar un sentiment d’identificació amb la tragèdia i, per tant, generar sensació d’inseguretat. Per exemple, a Antena 3 informaven que a Espanya hi ha mig milió de pous sense tapar, i advertien així del risc que això suposava per a les persones. Un cas insòlit s’acaba convertint en un drama social per a tothom. Aquesta sensació de por és la que connecta tota l’audiència, de manera massiva, amb l’emissió televisiva. Perquè la televisió acaba semblant l'única plataforma de salvació que ens manté alerta davant dels perills.
