Em quedo amb Bob Pop
PeriodistaEl millor de 'Late Motiv', el 'late show' d’Andreu Buenafuente a #Cero de Movistar+, és el col·laborador conegut com a Bob Pop (Roberto Enríquez) amb la seva secció Bobbywood. És l’únic moment que esperes i, encara més important, l’únic contingut al qual acabes donant voltes un cop acabat el programa.
Quan Bob Pop apareix al plató detectes de seguida que és valent. La filigrana purament visual del personatge (roba molt llampant, combinació de colors atrevits, agulles de solapa 'kitsch' i muntura de les ulleres molt vistosa) no és una disfressa ni un simple reclam televisiu sinó que de seguida detectes que és un plantejament existencial i, com a tal, respon a una actitud davant la vida. I això ho demostra en el contingut de la seva secció. Bob Pop parla de l’actualitat i pot passar de les anècdotes socials més frívoles a aprofundir en qüestions més profundes en pocs segons. I és com si clavés un ganivet amb un somriure. Bob Pop pot parlar del porc que una aristòcrata té com a mascota o d’una violació. El valor és que en tot hi ha una intencionalitat. Bob Pop no surt a fer riure, com fan en qualsevol canal tota mena de col·laboradors enginyosos. Bob Pop marca la diferència perquè té coses a dir. Se sent amb la necessitat d’expressar un punt de vista, de reivindicar una idea. Bob Pop no vol ser graciós, sinó que vol convence’t.
El col·laborador et pot parlar de l’himne d’Espanya i Marta Sánchez, del xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero, o comentar un fenomen televisiu… Però sempre, al darrere de l’anècdota o de l’excusa, hi ha un missatge. Bob Pop, en realitat, aborda qüestions com la consciència de classe o de gènere, l’elitisme, el populisme, el capitalisme, el consumisme… I ho relaciona amb coneixements històrics o culturals que demostren un gruix intel·lectual. Fa uns mesos, quan hi va haver la sentència del judici contra la Manada, va reflexionar sobre el fet de patir una violació i com es culpabilitza les víctimes. Va ser commovedor, perquè amb un sarcasme que et glaçava el somriure, va explicar una violació que havia patit ell. Va dir una frase amb la qual va resumir el dret a refer-se després d’una situació tan tràgica i va ser emocionant: “Cuando crees que te van a matar y luego sigues vivo, está muy bien”. Ser capaç de ser punyent és una enorme virtut en una època televisiva en què tots els humoristes s’assemblen, parlen del mateix, tenen un concepte de la irreverència passat de moda i prenen precaucions a l’hora de mullar-se. Aquesta setmana Bob Pop criticava determinades inèrcies del col·lectiu gai i la secció va ser tan incisiva i va tocar tants aspectes de l’actualitat que va ser sensacional. Costa sentir parlar amb tanta contundència de la maternitat subrogada. El que fa diferent Bob Pop és la veritat, la sinceritat del que explica, el compromís social i, sobretot, el sentit de la responsabilitat.
