El dolor de 'Patria'
La plataforma HBO ha estrenat Patria, la sèrie creada per Aitor Gabilondo basada en la novel·la de Fernando Aramburu. De moment, només n’han emès dos episodis.
Patria és una història que s’articula al voltant del dolor i de la incapacitat d’expressar el patiment. I el dolor s’hi representa de múltiples maneres. La trama gira al voltant de dues famílies enfrontades arran del terrorisme d’ETA. Però no és una discrepància premeditada per raons ideològiques, sinó malgrat ells mateixos. Cap dels personatges mai no hauria volgut trobar-se en el punt on són. És el conflicte social i polític qui els arrossega. Les protagonistes són les mares de les dues famílies, la Miren i la Bittori (interpretades esplèndidament per Ane Gabarain i Elena Irureta) perquè és sobre elles que ha recaigut el pes de la gestió de la tragèdia que suporten. La sèrie funciona a través de flashbacks, de tal manera que anem veient el contrast de com ETA ha modificat les seves vides. Però més enllà dels fets, en aquesta ficció és molt important com es mostra el context: la vida als pobles, els costums del veïnatge, les mirades, la manera de relacionar-se, les converses i les cauteles. Patria no és un documental. És una història de ficció que es desenvolupa en un context històric real. Això sí, destil·la cert desig pedagògic, d’explicar-se com a societat en múltiples tonalitats, especialment en els aspectes emocionals.
La factura formal de la sèrie és impecable, especialment a l’hora de recrear els anys vuitanta. La careta de presentació, estèticament bonica i alhora trista, barreja la sang i la pluja pròpia del clima del País Basc. De fet, la pluja en tot el relat sembla tenir una càrrega simbòlica afegida: són també les llàgrimes, aquest patiment profund que amara els personatges de manera permanent. Uns personatges que, pel que s’intueix en els dos primers capítols, sembla que intentin en va superar l’obstacle de poder expressar allò que senten. Perquè un altre element transversal és el silenci, allò no dit. En aquest sentit, l’adaptació televisiva força un fet que costa d'assimilar: les dues protagonistes sovint parlen soles. És una convenció per expressar el que pensen íntimament. Una parla a la tomba del marit i l’altra li parla a Sant Ignasi perquè atengui les seves pregàries. Narrativament és impostat. També sap greu que, per fer-la més comercial, s’hagi optat per la convenció de guionar-ho tot en castellà i convertir l’euskera en un element anecdòtic o icònic (rètols i pancartes). Però, per sort, no s’ha repetit allò que ha passat en altres produccions més maldestres sobre ETA, on els que parlen euskera són els terroristes.
Patria és recomanable com a ficció. Situar-se a la defensiva davant de la pantalla per descobrir quina és la línia editorial sobre el conflicte basc que et volen vendre és sinònim de no gaudir de la sèrie. Cadascú en pot extreure les interpretacions que vulgui, però fixar la mirada en una lectura maniquea i política pot limitar la percepció dels matisos, les emocions i, sobretot, la història global més enllà dels personatges.