Divendres negre (i masclista) a TV3
La taula de tertulians del Divendres del Black Friday va ser molt negra a l’hora de commemorar el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones. Quatre homes amb una mitjana d’edat de 56 anys (Vicent Sanchis, Carles Porta, Jordi Grau i Francesc Romeu) alliçonaven dues dones amb una mitjana d’edat de 35 (Xantal Llavina i Marta Carreras) sobre com havia de ser el feminisme avui dia i quins eren els problemes de la dona en l’actualitat. En defensa de Francesc Romeu hem de dir que ell va ser l’únic que va mantenir una actitud discretíssima i prudent, però els altres tres periodistes amb prou feines les van deixar intervenir. L’Helena Garcia Melero tampoc les va ajudar gaire com a moderadora. Amb aquell mansplaining passat de moda i prepotent sentenciaven, feien profecies de futur i aconsellaven les dones. Els deien “Això que dius no és veritat” i “Et diré una cosa contra això que dius tu” quan elles lamentaven les dificultats de les periodistes en el mercat laboral i com la maternitat encara desincentiva més la contractació de dones.
Vam haver de sentir disbarats del tipus “Estem anant molt bé” perquè hi havia llocs de treball en què les dones ja es disputaven els càrrecs de poder, i com a exemple van posar, atenció, la cúpula del PP. Vicent Sanchis va demanar més tranquil·litat a la voluntat de progressar aconsellant: “Si el canvi és massa sobtat es gira en contra i si es fa amb intel·ligència i pausadament funciona millor”. Argumentava que les dones estan millor que mai tenint en compte que fa trenta anys havien de demanar permís als marits per a tot. Amb condescendència, Carles Porta li va dir a Marta Carreras allò tan tòpic de “Si les dones volen la igualtat perquè les dones facin d’homes estem equivocats”. Jordi Grau va dir a Marta Carreras que no era veritat que les dones tinguessin més dificultats professionals perquè ara les redaccions estan plenes de dones, i que, per tant, paciència per arribar als càrrecs directius. Com si el problema de les dones fos la impaciència i una qüestió de temps. Tot el que deien a les dues periodistes va ser sempre i sense excepció per rebatre-les, alliçonant-les des de la seva veterania, per portar-los la contrària i per desacreditar el seu punt de vista. S’ha arribat al punt, llastimós, que ni les dones poden explicar el seu testimoni en presència d’homes perquè fins i tot ells saben millor que elles el que els passa.
Des de casa vam percebre la impotència i frustració de Llavina i Carreras davant la imposició del punt de vista androcèntric del món. Va quedar clar que fins i tot en el feminisme i en els problemes de la dona en el mercat laboral, els homes són els que tenen la raó, l’experiència i la solució. En fi, que com deien a la taula, les dones “estem anant molt bé”.