La denúncia valenta del 'Sense ficció'
Crítica de tele'Desemparats. El dolor' és el primer capítol de la minisèrie documental del 'Sense ficció' titulada 'Desemparats'. Un reportatge d’investigació d’una solidesa i d’una contundència emocional que et deixa devastat. Torna a tenir els elements de denúncia social, impacte humà, fermesa argumental, duresa narrativa, rigor documental i pulcritud periodística que avalen la trajectòria de Montserrat Armengou i Ricard Belis. Aquesta vegada se suma a l’equip de responsables Albert Elfa.
Cal posar l’èmfasi, sobretot, en la valentia professional d’aquest projecte. Que des de la televisió pública i d’una manera tan rotunda es qüestioni l’administració pública, els serveis socials, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS), i es posin en dubte els seus protocols d’actuació i els seus responsables, és molt lloable, perquè fer-ho gairebé sempre implica pressions i descrèdits. La denúncia periodística que fa 'Desemparats' és categòrica i la multitud dels casos demostra que no és cap situació aïllada sinó un sistema amb esquerdes.
El reportatge paga el peatge d’explicar la funció de la DGAIA i exposar un cas en què la seva intervenció ajuda favorablement una família, i s’informa degudament de les situacions greus que resol. Més enllà d’això, és impecable la manera com, a través del muntatge, el reportatge evidencia també els seus errors. És flagrant la manera com els arguments de la responsable de la DGAIA es contradiuen amb les situacions que expliquen els testimonis que han estat víctimes del sistema, els advocats i el Síndic de Greuges.
El subtítol d’aquest primer capítol, ‘El dolor’, queda palès en el relat i és compartit des del primer minut per l’espectador. L’inici és contundent amb el cas de la Cristina i el seu fill Àngel, de qui es va desgranant la història a poc a poc. Amb astúcia periodística anem coneixent el personatge, es deixa que ens en formem una opinió personal abans que coneguem els motius pels quals la IMAS li va prendre la custòdia del nen. Un cop descobreixes el cas, és escandalós. Després la indignació va creixent quan anem coneixent els casos del Paco, la Fatumata, la Vanessa, el Salvador i el Marcel, i la Beatriz. Tots demolidors.
La manera com el reportatge ens mostra les habitacions intactes de les criatures que ja no viuen en aquella casa, els records que se’n guarden, les fotos, és la visualització del dolor de l’absència i l’única prova d’un passat aparentment feliç, estable i desitjable per a un nen. Si més no, entorns més favorables que el trauma de separar-los dels pares i dur-los a centres d’acollida. És la part més difícil del reportatge però molt ben executada: mostrar els casos de tal manera que el dret a la custòdia no sigui una qüestió interpretable sinó irrefutable.
'Desemparats' és servei públic de primer nivell i tant de bo suposi un punt d’inflexió per reparar injustícies i millorar uns protocols que òbviament estant fallant i, en alguns casos, de manera inexplicable.