El costat més fosc d’Eugenio

Dimarts, al 'Sense ficció' de TV3, ens presentaven el documental 'Eugenio', un retrat de la trajectòria personal i professional d’un dels humoristes més brillants del país. Els documentals biogràfics només són bons quan són capaços de mostrar totes les arestes del protagonista i que l’espectador pugui descobrir tot un univers ocult que li permeti entendre millor el famós. En el cas d’Eugenio, aquests requisits s’acompleixen amb escreix. Hi ajuda el fet que l’humorista tingués aquesta dualitat tan contrastada: per una banda l’ofici de fer riure la gent, i per l’altra aquesta part tan fosca i depriment. Els personatges que ofereixen aquestes contradiccions són els més agraïts de retratar.

En el documental hi ha una tasca extraordinària de recerca d’imatges d’arxiu i, a la vegada, una meticulositat enorme a l’hora d’inserir-les en l’instant just. Mai és un simple farcit. Les fotografies, els fragments de tele, els vídeos domèstics i els seus acudits ofereixen un subtext respecte al relat vital que s’està explicant, ja sigui per reforçar la idea o, tot al contrari, per mostrar l’enorme distància entre el vessant públic i el privat. En moltes ocasions, els acudits d’Eugenio en el context del documental serveixen més per glaçar el somriure que no pas per fer riure.

Eugenio hi és retratat amb una sinceritat demolidora. No es dissimula la part més decrèpita del personatge, el cràpula que porta dins, la situació d’abandonament familiar, la utilitat i comoditat que li suposen les seves primeres dues dones, com les enganya, els vicis, la tendència autodestructiva, la facilitat amb què té sempre el seu entorn al seu servei, les depressions... Però potser l’element més revelador és el contrast entre la percepció de l’espectador i la narració dels seus familiars i amics. És evident que hi ha, per part dels testimonis, una permanent justificació del personatge. És a dir, Eugenio és presentat sempre com una víctima: víctima d’un pare estricte, víctima de la malaltia de la seva primera dona, víctima de ser un vidu que no sap què fer amb els fills, víctima de la incapacitat de cuidar-los perquè està trist, víctima del seu èxit, víctima de determinats entorns, víctima de les seves addiccions... Ell mateix és victimista quan respon les entrevistes. És obvi l’afecte que senten tots per ell malgrat el dolor i el patiment que va infligir a les seves vides. Impacta, per exemple, la soledat de la primera dona, la Conxita, durant el tractament de quimioteràpia, i com retraten un Eugenio que acaba semblant més víctima per l’enorme pena que li provoca la malaltia que no pas ella mateixa, que la va patir, o els seus fills.

Eugenio va ser un geni a l’escenari, amb un criteri i una sensibilitat artístics indubtables. Però el documental ens revela també que, tot i ser molt estimat i protegit pels seus, va ser un egoista amb un final decadent en consonància amb les opcions de vida que ell sempre va prioritzar. En els acudits finals, durant els crèdits, costa més riure.