09/07/2020

El confinament de Paolo Sorrentino

Netflix ofereix, sota el títol de Hecho en casa, disset curtmetratges enregistrats durant el confinament per directors, guionistes i actors d’arreu del món. Tots gravats amb telèfon mòbil i de manera domèstica amb l’ajuda de les persones amb qui estaven convivint. La durada mitjana de cada pel·lícula és d’uns deu minuts. El resultat està en la línia del que hem vist fins ara en propostes similars fruit de la pandèmia: aquest estrany període no passarà a la història per les grans idees ni creacions rudimentàries fetes amb una sabata i una espardenya des de casa. Bona part de les històries són una successió d’imatges amb una veu en off que deixa anar uns rotllos existencials insuportables que et fan desconnectar ràpidament de l’argument. La característica més essencial en aquests casos és un egocentrisme recalcitrant per part del creador o protagonista. L’exemple més evident és el de l’actriu Kristen Stewart, amb un primer pla permanent d’ella mateixa on sempre surt fent cara de fàstic o mig adormida. Un altre element que crida l’atenció és que alguns dels creadors viuen en llocs molt estranys i en unes condicions peculiars, si no és que per confinar-se han triat espais curiosos o s’ho han fet venir bé per gravar el curtmetratge en llars que s’ajustin a la trama argumental. Val a dir també que, depenent del lloc del món des d’on treballaven, la rigidesa del confinament era relativa. N’hi ha que surten al carrer a fer una volta amb bicicleta per Los Angeles i fan servir un dron, i d’altres que passegen per la muntanya. És el cas del curtmetratge de l’actriu i directora Maggie Gyllenhaall, amb el seu marit, l’actor Peter Sarsgaard, com a protagonista. Sembla gravat en una cabana, en un entorn rural. És dels pocs que saben aprofitar la pandèmia per anar una mica més enllà i construir un argument que t’atrapa.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un dels més atrevits a nivell creatiu és Paolo Sorrentino, el director de La gran bellesa, Joventut o les sèries The young Pope i The new Pope. Tot i que el seu curtmetratge no té, ni de bon tros, l’exquisidesa habitual de les seves produccions, ha decidit jugar en positiu les circumstàncies rudimentàries de gravació. Sorrentino s’imagina que el papa Francesc i la reina d’Anglaterra han de compartir confinament junts dins del Vaticà. Els protagonistes estan representats per les seves figuretes de plàstic, aquelles que tenen l’avantbraç aixecat i la mà en permanent tremolor, com si saludessin. És un curt delirant en què Sorrentino converteix els seus espais domèstics en suposats racons del Palau del Vaticà. El Papa i la reina coquetegen i acaben tenint una relació molt educada però força íntima i amb certes confiances. L’actor Javier Cámara posa veu al Sant Pare i l’actriu Olivia Williams a la reina Elisabet. Els personatges fins i tot discuteixen sobre la sèrie que volen veure. Francesc vol posar les dues temporades del Papa i la reina vol veure The Crown, només els capítols on surt més jove. Voyage au bout de la nuit és, segurament, la producció més tronada i surrealista que mai li veurem a Sorrentino però fins i tot en aquestes condicions al final és capaç de dotar de certa poètica la història més absurda.