La condemna de Dominique Strauss-Kahn

Netflix acaba d’estrenar El imputado de la habitación 2806, la sèrie documental que aprofundeix en la investigació d’un cas d’abusos sexuals que va tenir molta repercussió mediàtica quan es va produir, el maig del 2011. Dominique Strauss-Kahn, director del Fons Monetari Internacional i el gran rival de Sarkozy per convertir-se en el següent president de França, va ser detingut acusat d’agressió sexual, intent de violació i retenció il·legal d’una cambrera de l’Hotel Sofitel, on s’havia allotjat. Nafissatou Diallo va denunciar els fets tan aviat com va poder fugir de l’habitació 2806, la suite presidencial, i ara els explica davant de les càmeres, enmig d’un gran auditori buit que simbolitza la manera com els mitjans de comunicació i la investigació la van posar a ella -i no a l’agressor- en el focus d’atenció. La sèrie consta de quatre capítols de quaranta-cinc minuts que passen volant i que suposen un crescendo narratiu: a mesura que avancem es va descobrint l’autèntic Strauss-Kahn, un home admirat i venerat per la classe política i els francesos. La sintonia de la sèrie recorda poderosament -i segur que no és casualitat- la de House of cards perquè penetra molt hàbilment en la cara més fosca del poder polític, en la doble moral dels seus líders, en les estratègies de traïció, en la xarxa de còmplices que oculten els seus delictes i draps bruts, en l’eròtica del poder i en els abusos i la impunitat dels homes més influents del món.

Strauss-Kahn és el protagonista absent del documental, però la sèrie compta amb les persones més importants implicades en el cas i algunes de l’entorn de confiança del polític francès. A part de Diallo, advocats de les diferents parts, policies, fiscals, periodistes, amics del polític i altres dones assetjades per Strauss-Kahn també hi participen. El director s’endinsa també en la possible trama d’un parany per eliminar el rival més difícil de Sarkozy. Reconstrueix la història de revictimització que pateix Diallo per part del sistema judicial nord-americà, els mitjans de comunicació i la mateixa policia. És d’aquells casos flagrants que vistos amb la perspectiva actual resulten inconcebibles. El director Jalil Lespert va més enllà dels detalls intrigants d’aquest cas i mostra com la tradició masclista que imperava a França i arreu del món van consentir, encobrir i minimitzar assetjaments i comportament delictius previs. Per als espectadors que hagin llegit el llibre El consentiment de Vanessa Springora, la França tolerant amb els assetjaments que retrata la periodista Tristane Banon, una altra víctima de Strauss-Kahn, no els vindrà de nou.

El polític va aconseguir sortir impune de totes les acusacions que van recaure sobre ell. Aquesta sèrie documental és, de llarg, l'única condemna possible al personatge. Per això val la pena veure-la.