La Catalunya buida, l’Espanya plena
Diumenge, el 30 minuts emetia Despoblats i es fixava en la Catalunya rural i les condicions de vida dels pocs que encara l’habiten, especialment de dilluns a divendres. El reportatge s’emetia en el moment just: encara sota els efectes de la pandèmia, el confinament ha provocat una reflexió global sobre la manera de viure i com ens influeix l’entorn. I no només pel que fa als metres quadrats o els balcons de casa, sinó per les possibilitats d’accedir a espais més saludables, amb menys densitat de població, més connectats a la natura i, sobretot, que exigeixin un altre ritme de vida diferent al de les grans ciutats. No es tracta només de les possibilitats de contagi o de sortir a l’aire lliure, sinó de gestionar l’activitat laboral d’una manera alternativa, intentant trobar maneres més fàcils de conciliar.
Per tant, Despoblats tenia un interès que potser no l’hauria despertat en unes altres circumstàncies sense excepcionalitats socials i sanitàries. No era, en cap cas, un publireportatge sobre les virtuts de la vida al camp, sinó tot el contrari: una mirada realista per no caure en falses idealitzacions. Escasses oportunitats laborals, absència d’un metge de proximitat, escoles que sempre tenen el risc de tancar per manca de canalla i dificultat d’adaptació a unes rutines socials que no sempre són fàcils. Els testimonis estaven molt ben triats i es retratava amb habilitat la vida quotidiana d’aquests pobles per intentar transmetre no només les condicions sinó també les sensacions de viure a Prat de Comte, la Febró o Guimerà. Despoblats feia prendre consciència del territori del país i, sobretot, de com va perdent habitants la Catalunya interior i les conseqüències que això tindrà a mitjà i llarg termini. Despoblats serà un reportatge al qual li caldran futures edicions. Periòdicament, la televisió haurà de tornar a aquests pobles i repetir l’exercici, recuperar els testimonis i mostrar-nos la seva evolució per descobrir si la crisi de la pandèmia ha provocat alguns canvis en el moviment poblacional i, sobretot, per posar en alerta el país de les greus conseqüències d’aquest procés de desertització.
L’Espanya plena
Fa setmanes que Movistar+ va estrenar La España llena, un programa de reportatges que té com a esquer mediàtic Toni Nadal, exentrenador i oncle del tenista Rafael Nadal. Nadal només s’encarrega de fer les introduccions a cada monogràfic. La seva implicació és purament estètica. El programa busca històries emocionals al voltant de persones admirables que tiren endavant el país. D’aquí el nom, La España llena, en contrast al concepte de l'España vacía. Metges, policies, forces armades... van apareixent en el relat. Un programa que fomenta la cohesió social del país, un “mejor unidos” en versió refinada, un patriotisme tranquil, per posar en valor el talent i les virtuts del país.
Buit o ple, tot depèn des d'on t'ho miris. Hi ha mirades amb voluntat d’anàlisi i mirades per vendre èpica.
