CRÍTICA TV

Carme Diaby: recordeu el seu nom

i Mònica Planas
16/05/2019
2 min

Dimecres una nova edició de ‘Quatre gats’ de Ricard Ustrell ens deixava entre emocionats i corpresos davant la protagonista del programa: Carme Diaby. La Carme va ser víctima d’abusos sexuals durant la infantesa i explicava davant les càmeres el seu procés: com va començar aquesta situació, com la va patir durant anys, com en va prendre consciència i va demanar ajuda fins a sortir-se’n. Això no és nou en el relat televisiu, però sí que aquest programa tenia aspectes que el feien singular i rellevant.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En primer lloc, la personalitat de la Carme Diaby. La serenitat, la naturalitat, el to espontani i sincer i un relat gens victimista o dramàtic aportaven una narració propera i podríem dir que magnètica. L’actitud assertiva, empoderada i valenta, a més, no tenia aires èpics ni heroics. No es construïa un personatge televisiu sinó que es transmetia un relat humà molt assequible per connectar amb altres possibles víctimes.

La manera com el programa va construir la història, primer de la Carmeta i després de la Carme, va ser esplèndid. No hi va haver pressa per arribar als abusos i van deixar, primer, que coneguéssim la seva quotidianitat, el seu entorn i el seu tarannà. Se’ns informava de la situació d’abús però no de les circumstàncies. I es va crear un suspens molt ben construït a través de les imatges. Combinant el present amb les pel·lícules domèstiques de quan la Carme era petita, inevitablement, et senties devastat abans de saber quins eren els detalls de la història. És important què passa i no tant el com. Prenies consciència del que amagava aquella nena bonica, expressiva, riallera i feliç que veies en pantalla i delatava la doble vida terrible que provoquen els pederastes. Sense que calguessin paraules, connectaves amb el patiment de la Carmeta i comprenies, més tard, fins a quin punt el seu entorn no va percebre cap indici del que passava. És excel·lent la manera com, a mesura que es va desgranant la història, el programa va reconstruint el seu camí i incorpora en el relat els personatges dels quals va parlant la Carme: els seus pares, l’altra Carme, la mestra, la psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, els mossos, l’advocada... I finalment, un cop tenim la història completa, recuperem la Carme en la seva vida quotidiana, treballant. No hi ha victimització. Immigració i religió es mostren com a context però no com a elements d’estigmatització.

I en tercer lloc, l’epíleg del programa, en forma d’annex. La Carme parla amb Bel Olid i Lídia Pujol no dels abusos patits que tenen en comú sinó de la manera de combatre’ls. D’aquesta manera, es construeix un nou perfil de la protagonista: el naixement com a activista de la Carme Diaby. Recordeu el seu nom. El programa no es queda en la història individual sinó que posa en valor les solucions i els projectes de futur, que és el que, com a societat, més ens ha d’interessar perquè les coses canviïn.

stats