CRÍTICA TV

La mare de l’Àlex Gorina

i Mònica Planas Callol
24/01/2020
2 min

“Jo era molt feliç. Fins que vaig començar a no ser-ho”. Aquesta frase la pronunciava la mare de l’Àlex Gorina, el crític de cinema, a la promoció del programa Els meus pares que presenta la Gemma Nierga. Una sentència feta amb una veu dolça i una entonació suau. El reclam perfecte. Com una d’aquelles frases que apareixen en el subtítol del cartell d’una pel·lícula. El programa sencer que vam veure dijous va estar a l’altura de les expectatives que va generar la frase. Sorprenentment, no és la primera vegada que escric en aquesta columna sobre l’Àlex Gorina. La primera vegada va ser en una crítica del programa La gent normal, on els fills del crític de cinema, l’Alícia i l’Alfons, parlaven sobre com el seu pare els havia comunicat que era homosexual. Aleshores vaig fer referència a la capacitat dels Gorina de saber celebrar la vida, i la franquesa i la naturalitat amb què tots plegats explicaven les seves circumstàncies vitals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dijous, a Els meus pares, vam descobrir la causalitat (que no casualitat) de tot plegat a través de la Carme Macià, la mare de l’Àlex Gorina. Una dona que t’atrapava per la seva serenitat i transparència. Seguint el plantejament habitual del programa de mostrar les declaracions d’un a l’altre, vam descobrir la història matrimonial de la Carme, que, a sobre, per l’època en què es va produir devia ser encara més complicada d’afrontar i assumir. Ella ho va explicar amb una senzillesa plena de veritat. També amb la tranquil·litat de qui ha sabut transformar la resignació en saviesa. Després, l'Àlex Gorina en va fer l’anàlisi més emocional, subratllant per què el cop va ser tan gran.

Però més enllà d’aquest episodi, ens vam quedar fascinats amb el tarannà de la Carme, l’autenticitat a l’hora d’expressar-se i com ha sabut traspassar a les posteriors generacions una actitud de llibertat davant la vida. Aquest episodi és, segurament, un dels més reeixits de la segona temporada, molt millor que la primera.

En la primera temporada el programa es quedava en la superfície i no sabia anar més enllà d’una conversa carrinclona i nostàlgica, però la segona ha començat a traspuar alguna cosa més interessant: transmet més del que es verbalitza, ofereix la possibilitat de llegir entre línies en els vincles familiars, mostra esquerdes i emocions que s’evidencien més en els fets i els silencis que en les paraules. D’aquesta segona temporada, a part de la Carme Macià, cal destacar el descobriment de l’altra cara de Joan Pera, d’actor entranyable a pare estricte i gens carinyós, la història inesperada de la Nina escollint el seu pare, les tensions soterrades entre la Marta Marco i el seu pare, Lluís Marco, i l’emotivitat del pare de l’Elena Gadel. Tant de bo, en una tercera temporada, el programa perdi definitivament la por a mostrar les fragilitats que les persones creuen ocultar i que, sense ser-ne conscients, es manifesten davant d’una càmera.

stats