La cultura ‘Operación Triunfo’

Diumenge es va estrenar a La1 l'onzena edició d’Operación Triunfo, que va ser líder d’audiència a Catalunya amb 262.000 espectadors i un 14% de quota de pantalla. L’any que ve farà vint anys que aquest talent show es va estrenar i tot i la pausa de sis anys i l’evolució de la televisió, la productora l’ha sabut adaptar als nous temps i tendències.

Hi ha elements d’aquest programa que perduren des del primer dia. El més essencial és el de posar en valor l’Acadèmia com a base sobre la qual s’estructura l’espectacle. El programa prestigia la formació en múltiples aspectes que no només tenen a veure amb el talent musical, sinó també amb el vessant humà. Segurament per això, Operación Triunfo ha acabat trobant el seu lloc en la televisió pública i no pas en la privada, on el que es prioritza són els conflictes, els melodrames personals i l’èxit mediàtic individual. Altres aspectes que no han canviat son els tòpics. Continuem sentint les lletanies de “la música es mi vida” i “lucharé por mi sueño” i els seus derivats. El programa explota l’emocionalitat del format, ja sigui amb melodies èpiques mentre el concursant confessa els seus drames o s’abraça a la família que plora com a culminació de tants esforços.

Aquest any, Operación Triunfo ha reincorporat una de les seves figures emblemàtiques: la Nina, històrica directora de l’Acadèmia del programa. Ara ha tornat com a membre del jurat i marca les diferències. Mentre els talent shows són formats que estan atapeïts de tòpics, obvietats, frases buides, carrinclonades, adjectivacions fàcils, cortesies mediàtiques, hipocresies televisives i exaltacions emocionals, en la primera edició la Nina va demostrar que existeix la possibilitat de fer valoracions més tècniques i, sobretot, tenir la capacitat de fer preguntes puntuals als concursants que posen en relleu l’esperit crític, més enllà del televisiu.

Però el que crida més l’atenció, si ho comparem amb les primeres edicions, és com han evolucionat els concursants. Els participants actuals són nois i noies que han crescut amb Operación Triunfo i els talent shows i realities en general. Tenen la conducta mediàtica integrada. I són generacions que han tingut al seu abast, de manera senzilla, quantitats ingents de vídeos i música, possibilitats d’enregistrar-se i facilitat per interactuar amb les càmeres, encara que siguin les dels seus mòbils. Són concursants que porten de sèrie un sentit de l’espectacle, de l’exhibició i del tarannà televisiu. De la mateixa manera, a l’hora de construir els seus vídeos de presentació, el programa ja pot incloure imatges d’arxiu de la vida dels concursants que mostren el seu ADN musical pràcticament des de la seva infantesa. Com a fàbrica de talents, Operación Triunfo és el format més honest en la relació esforç-aptitud-èxit. Una altra cosa molt diferent, però, és com tot plegat entronca amb la cultura musical del país i si, d’alguna manera, contribueix a enriquir-la o a empobrir-la.