Cal ensenyar-ho tantes vegades?
Des del mes de març, cada dia veiem a la televisió com es duen a terme els tests PCR en tota mena d’individus per detectar la infecció de covid. Són aquestes imatges tan agradables on veiem com professionals de la sanitat enfonsen amb determinació un bastonet llarg pels dos orificis nasals d’una persona a una profunditat insòlita que, fa un any, no hauríem dit mai que fos possible. L’escena la veiem amb profusió de detalls en tots els programes i informatius de totes les cadenes, públiques o privades, i en repetides ocasions, també dins el mateix vídeo. Ens ho ensenyen dues o tres vegades, quatre fins i tot, en pacients consecutius, i som testimonis de com individus de tota condició, en una actitud d’absoluta vulnerabilitat, fan una ganyota d’angúnia o giren la cara en un acte reflex per evitar el que ja no té remei. Uns enfonsen la barbeta dins el coll intentant retrocedir, però el respatller de la butaca els ho impedeix. Altres els veiem en primer pla, amb els ulls mig clucs i plorosos, patint l’angoixa de l’instant fatídic del frotis nasal. Durant els pocs segons que dura l’estocada mèdica, la seva expressió mostra el terror del moment de conèixer la sensació del massatge a les mucoses.
Els primers dies tenia caràcter informatiu lògic. Però va esdevenir una imatge de terror perquè ben bé semblava que el bastonet l’enfonsessin fins al cervell. Aquest sistema per detectar el material genètic del virus semblava només apte per a faquirs amb experiència. Mig any i milers d’imatges dels tests PCR després, hem desenvolupat certs anticossos emocionals, però no ens hem immunitzat del tot. Encara experimentem una esgarrifança quan ho veiem. Just en el moment que detectem que s’acosta l’instant de veure l’escena de l’enfonsament de bastonet, apartem la mirada de la pantalla. Passa massa sovint. Perquè en el munt de notícies sobre coronavirus que acumula cada informatiu, la imatge del procediment de pràctica del test PCR s’ha convertit en un recurs habitual de farciment. Encara que no sigui necessari ensenyar-ho, és el que millor il·lustra l’alarma per un nou augment de contagis. El fet que en diverses localitats s’hagin fet actuacions de cribatge general per detectar infectats ha comportat el festival mediàtic del bastonet. Ben amunt. Ben endins. Persones anònimes que no han sortit mai a la televisió passaran a la posteritat convertint-se en material d’arxiu de caràcter històric. Atemorits, en primeríssim primer pla, mentre els enfonsen el pal al nas. Caldria saber, també, quantes d’aquestes persones han firmat el seu consentiment per aparèixer en aquestes coratjoses circumstàncies a la televisió.
La repetició de la imatge vol transmetre sensació de control de la malaltia, de diligència mèdica per part de les autoritats. Però potser val la pena plantejar-se fins a quin punt aquesta escena televisiva impactant, repetida tantíssimes vegades, ha provocat que alguns valents, malgrat els símptomes o ser contactes de persones infectades, hagin evitat fer-se la prova quan calia.
