Bruce Springsteen, l’impostor

Netflix ha estrenat ‘Springsteen on Broadway’, l’espectacle que el Boss ha representat l’últim any. Dues hores i mitja de monòleg autobiogràfic esquitxat de cançons. Una actuació apta només per als fans del cantant. Netflix ha proporcionat droga dura als incondicionals del Bruce perquè se la injectin directa a la vena. Un regal de Nadal televisiu que suposa un bon succedani per a la immensa majoria de mortals que no ens podíem permetre el luxe de viatjar a Manhattan.

‘Springsteen on Broadway’ és un espectacle despullat d’artificis. Poques càmeres en un escenari teatral nu, amb un joc de llums senzill que transita de la intimitat dels blaus a l’emoció dels vermells. Una guitarra, un piano i la paraula. Springsteen es dirigeix a l’audiència en un to proper, construint un monòleg que s’allunya de qualsevol èpica d’una estrella del rock per reivindicar-se davant dels seus fans com un impostor: “No he vist mai una fàbrica per dins i és sobre això de què escric. Teniu davant vostre un home que s’ha fet increïblement famós per escriure sobre coses de les quals no ha tingut mai cap experiència personal. M’ho he inventat tot”. I irònic, afegeix: “Soc així de bo”.

Springsteen insisteix, amb un humor amb un punt de sarcasme, en considerar-se un frau. L’home que afirmava que havia nascut per córrer món ('Born to run') ara viu a deu minuts d’on va néixer. L’estrella del rock que cantava que feia curses de cotxes amb el seu Chevrolet del 69 ('Racing in the street') aleshores ni tenia carnet i amb prou feines sabia conduir. I de mica en mica Bruce Springsteen es desconstrueix davant dels seus fans amb un monòleg que té efluvis d’una certa decadència intencionada, un poema trist. Les cançons, acústiques, sonen com si ploressin. I la versió del ‘Born in the USA’ –meravellosa i radicalment diferent– té alguna cosa de pregària dels indis.

‘Springsteen on Broadway’ es desmarca del xou per mostrar el Boss més fràgil: de la forta influència d’un mal pare a presentar la seva dona (que bonica que sona ‘Tougher than the rest’) com la seva salvació. El Bruce repassa els seus morts, amb homenatge inclòs a Clarence Clemons, i traspua les complexitats de viure i tirar endavant. Després de tants anys contemplant el Boss èpic i enèrgic, ara descobrim l’antiheroi.

Però Springsteen no parla només d’ell mateix. L’arbre de davant de casa seva a Freehold serveix per apel·lar al pas del temps. I a través del seu relat connecta amb els seguidors perquè l’essència és la mateixa que la de la seva música. I ens recorda que és fruit del seu truc de màgia perquè no notem que és un impostor esplèndid. Però, de fet, és la mateixa màgia que ens ha convertit a tots en impostors secundaris: conduint, corrent, ballant en la foscor, fent l’amor, mirant el cel o deprimits al sofà, les seves cançons ens han fet sentir que érem una mica millors del que realment som.