Benvinguts a la poca-soltada
PeriodistaDilluns TV3 va estrenar una nova sèrie, Benvinguts a la família. Es tracta d’una comedieta negra només apta per a persones que connecten amb les posades en escena histriòniques i passades de rosca. No tothom té aquesta sensibilitat. És més, aquest tipus d’humor sobreactuat, gens realista, amb aires de vodevil, que es recrea en atmosferes xarones i teatrals pot generar cert rebuig. La sèrie té una trama argumental molt similar a l’òpera Gianni Schicchi de Puccini però portada al terreny del luxe decadent d’una urbanització catalana i d’una família desestructurada. Una filla i una segona esposa intenten amagar la mort del seu pare i marit, respectivament, per aconseguir canviar el testament i beneficiar-se de l’herència. No ho fan per ambició sinó per necessitat vital. I és que en aquesta sèrie hi ha un rerefons de tragèdia, traumes familiars, rancors i mancances afectives que doten l’humor d’un regust amarg una mica de nyigui-nyogui. Benvinguts a la família està a mig camí entre Modern family i La que se avecina i, almenys en el primer capítol, té alts i baixos a nivell interpretatiu. Qui pot salvar la sèrie és Yolanda Ramos fent de Victòria, la segona dona del mort. La seva actuació va més enllà d’un guió o d’unes consignes de direcció. Fa el paper d’una actriu decadent a l’atur, amb problemes d’alcoholisme, que intenta superar les seves misèries sentimentals i vitals amb una rauxa desinhibida. Un dels segells evidents d’aquest torrent interpretatiu és l’ús d’un català prenormatiu que, juntament amb la decoració del xalet, transporta l’espectador als anys vuitanta. Quan Yolanda Ramos actua devora el protagonisme dels altres. Melani Olivares, en el rol de filla del mort, queda sovint eclipsada per l’histrionisme i l’espontaneïtat de Ramos. La veritat interpretativa de l’actriu, tanmateix, sembla que ajudi a la resta de l’elenc a posar-se en situació.
Hi ha passatges de Benvinguts a la família, però, que flaquegen una mica respecte al gènere de la comèdia negra. Hi ha escenes, com la dels veïns que juguen a tenis, que adquireixen una artificialitat tan gran que sembla més aviat un esquetx d’un programa d’humor dolent sense gag final definit.
La sèrie té elements humorístics clàssics, com el mort embolicat amb una catifa, un cadàver caient escales avall o surant a la piscina, un adolescent excitat tancat en un armari, orins envasats allà on no toquen, una parella de policies babaus, garrotades al cap i una casa gegant com a contenidor de múltiples situacions grotesques.
Benvinguts a la família tindrà grans defensors i una munió de detractors. Després de les pretensions filosòfiques de Merlí, passem a la poca-soltada inversemblant en estat pur. Veurem si la comèdia enganxa l’audiència de TV3 com ho va fer Plats bruts en el seu moment o l’astracanada televisiva farà que els espectadors fugin en massa a Netflix a buscar una sèrie que els satisfaci.
