Un assassí indiferent

A la plataforma Starzplay trobareu un true-crime perfecte per ocupar aquest Nadal i Sant Esteve: només són tres episodis de quaranta-cinc minuts que no requereixen d’una concentració especial per part de l’espectador. Des és idònia per veure-la mentre païu els àpats de les festes o per agafar distància de l’esperit nadalenc. Fins i tot permet fer una breu capcinada, tot i que aquest argument no digui gaire a favor de la sèrie.

Des és el diminutiu de l’assassí protagonista, Dennis Nilsen, un funcionari que el 1983 va ser detingut gairebé per casualitat per l’estrany embús d’unes canonades i que va resultar ser un dels assassins en sèrie més famosos del Regne Unit. Nilsen va matar una quinzena de nois joves que coneixia en pubs i ambients sòrdids. És interpretat per l’actor David Tennant, a qui ja hem vist encarnant altres assassins. La singularitat de Des és que la detenció es produeix en els primers minuts de la sèrie, de tal manera que s’altera l’estructura d’un thriller criminal convencional. No es tracta de descobrir qui ha sigut, ni tan sols per què ho ha fet. Consisteix a explorar tot el procés que envolta la investigació policial, el context polític i social que influeix en l’evolució del cas i les dificultats per declarar-lo culpable malgrat l’evidència dels fets.

Narrativament la història funciona a partir d’un triangle de personatges i la interacció entre ells és el més interessant de la sèrie. D’una banda el Des, l’assassí. De l’altra el policia Peter Jays (un excel·lent Daniel Mays), que serà el responsable de la investigació. I l’escriptor Brian Masters, que decidirà convertir-se en el biògraf del detingut (un desdibuixat Jason Watkins).

Com a lleuger subtext hi ha el retrat del Londres dels anys 80: el classisme i l'homofòbia dificulten la capacitat d’aprofundir en el cas. Els interessos polítics provoquen la pressa per a la resolució dels crims però també una voluntat de tapar-ne la seva dimensió per disminuir-ne l’impacte mediàtic. També explora amb subtilitat la influència dels mitjans de comunicació, el periodisme sensacionalista i la fascinació que desperten aquest tipus de personatges. La figura del biògraf del Des, però, acaba resultant més inquietant que el mateix assassí.

El problema de la sèrie és que insinua en múltiples fronts però no explica res amb gaire ambició. Des acaba convertida en una simple història real que molts desconeixíem, que et distreu mentre te la relaten però que et deixa una gran sensació d’indiferència al final. És més, els mateixos protagonistes fins i tot semblen decebuts amb la història que t’acaben d’explicar. Potser la fredor de l’assassí, la seva impertorbabilitat, és la que converteix la sèrie en massa plana i homogènia a nivell d’emocions. En tot cas, Des és una opció que demana poc més de dues hores però que pot ser una bona alternativa a una programació televisiva de Nadal tan poc atractiva com sempre.