L’amor d’aquest estiu

La plataforma Starzplay ha estrenat, per fi, Normal people, la sèrie de la BBC que ha tingut un èxit extraordinari aquesta primavera al Regne Unit. Basada en la novel·la d’èxit de l’escriptora Sally Rooney, explica la relació entre la Marianne i en Connell des que van a l’institut fins a la universitat. S’ha qualificat la novel·la i la sèrie de mil·lennial, però prescindiu de les etiquetes i llanceu-vos de cap, sense prejudicis, en aquesta sèrie que sap explicar de manera aparentment senzilla, a través de les mirades, la llum i la interpretació magistral dels protagonistes, uns estats d’ànim i unes sensacions d’una gran complexitat emocional. Normal people és una història d’amor que no només parteix d’una bona trama a nivell literari. L’adaptació televisiva és d’una delicadesa, d’una sofisticació i d’una intel·ligència extraordinàries. La Marianne i en Connell acumulen algunes ferides psicològiques familiars que els dificultaran massa vegades (més de les que desitjaria l’espectador) la seva relació. I precisament això farà que els costi admetre que la sintonia que hi ha entre els dos, tant a nivell sentimental com sexual, és única, especial i eterna. La química existent entre els actors protagonistes, Daisy Edgar-Jones i Paul Mescal, és tan potent, tan intensa i tan bonica que traspassa la pantalla i converteix la sèrie en trasbalsadora i profunda. Hi ha molt de sexe. En dotze episodis d’una hora hi ha uns quaranta minuts d’escenes de sexe en total, però d’una manera molt diferent de com la televisió ens ha acostumat a ensenyar-nos-les. I és perquè Normal people ha comptat amb una coordinadora d’intimitat, Ita O’Brien, que ha fet una feina exquisida a l’hora de mostrar el sexe d’una manera molt desinhibida, alliberadora, però sempre amb un sentit de la igualtat en la parella que és insòlit. I això que pot semblar un detall irrellevant, quan es materialitza en pantalla es descobreix com una diferència abismal respecte al que és habitual, no només en la col·locació de la càmera sinó en el realisme del comportament sexual i el missatge implícit que se'n desprèn. A part de sexe, també hi ha drama. Però el drama, en la majoria de casos, és implícit. L’espectador l’intueix i en va descobrint detalls a poc a poc, però és secundari en la història. Perquè l’important són, sobretot, les emocions dels protagonistes i com van evolucionant. La música hi té un paper essencial, igual que la fotografia. El retrat visual que es fa de la intimitat de la parella, la connexió entre els ambients i les emocions, és d’una tendresa que atrapa. I el vincle que es va teixint entre la història i l’espectador és tan gran que, quan s’acaba la sèrie, tens, durant uns dies, el dolor de la seva absència.