CRÍTICATV

Un ‘30 minuts’ devastador

i Mònica Planas
22/03/2018
2 min

PeriodistaDesprés de veure el 30 minuts de diumenge semblava impossible poder posar-se a dormir. Els nens perduts del Califat és dels reportatges més bèsties que hem hagut de veure. La periodista Sofia Amara, de l’agència Capa, va recórrer el territori escombrat pel Daeix buscant nens que, després d’haver estat reclutats per fer de soldats, han sigut alliberats o recuperats per les seves famílies. El testimoni d’aquestes criatures, el que explicaven i la cruesa d’algunes escenes de nens completament traumatitzats et destrossaven.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A mesura que avançava el reportatge, la duresa s’anava incrementant. Primer començàvem amb el cas de l’Ayad, un nen de catorze anys que quan li mostraven els vídeos de propaganda del Daeix en els quals ell havia hagut de participar, recitava els càntics dels seus segrestadors com un mantra cada vegada que els veia en pantalla.

El testimoni dels tres germans (el més gran tenia 11 anys) explicant com els van fer matar un presoner sota l’amenaça que els separarien i mai més veurien la seva mare va ser devastador. A la nena van obligar-la a tallar-li la mà; al seu germà, el peu, i al més petit de tots, a clavar-li ganivetades a la cara fins a matar-lo. “Es va morir quan li va clavar el punyal a l’ull”, explicava la nena sobre el seu germà, que jugava distret al seu costat. I després, mirant a càmera i amb una naturalitat que feia esgarrifar, lamentaven els problemes de conducta del nano, amb instints clarament criminals.

Més enllà del relat de cada cas, estava molt bé com Sofia Amara deixava moltes vegades que les imatges parlessin per elles mateixes i que l’espectador detectés el comportament anormal de les criatures: la majoria eren nens que no miraven als ulls, defugien les converses, i els més petits tenien severes dificultats per comunicar-se, fins i tot amb les persones de la seva confiança. Alguns tenien la mirada perduda, com si estiguessin sota els efectes d’algun narcòtic. La seqüència de la detenció d’un nen amb un cinturó d’explosius al mig del carrer era tràgica: la criatura passa de ser un terrorista a plorar desesperat “Papa! Papa!” quan l’agafen. “No em despulleu!”, crida esporuguit quan li estant traient el cinturó.

El catàleg de nenes exposades a l’explotació sexual era un horror. I la gravació de la conversa telefònica en què es parlava de les nenes com a simple mercaderia d’intercanvi, definint les seves propietats, d’una cruesa terrible. Al final, el rescat fallit d’un nen que passa de mans del Daeix a les milicianes yazidites és angoixant. El reportatge es pregunta si aquests nens són víctimes o botxins. Si se’ls ha de jutjar o ajudar. El problema, quan acabes de veure el reportatge, és que, en el context que et mostren, ajudar-los és impossible. Els nens perduts del Califat és duríssim, però no podem girar la cara i canviar de canal, com si això no estigués passant.

stats