21-D: exagerant la violència
El relat del que passaria el 21-D feia dies que estava escrit a les teles privades espanyoles. Havia de ser la gran jornada en què es confirmés la violència de l’independentisme, però des de primera hora va arribar la decepció: la relativa normalitat va obligar a distorsionar els fets i forçar una narració amb una càrrega d’agressivitat que no corresponia a les imatges.
Enviar tots els efectius dels magazins matinals espanyols a Catalunya suposa, en molts casos, que no sàpiguen ni on són: connectaven amb el Parlament per a una entrevista i retolaven que era la Generalitat. Un reporter era a les Drassanes i deia que era a la ronda Litoral. Un altre era al Paral·lel i deia que feia cantonada amb la Diagonal.
La necessitat de crear un compte enrere cap a l’explosió de violència era transversal a totes les cadenes: “¡Primer detenido!”, exclamava Antonio García Ferreras a les 9.19 h com si sortís un dels premis grossos de la loteria. Quan connectava amb els reporters preguntava: “¿Hay tensión?” Els que eren a l’aeroport exageraven el relat de les cròniques en contrast amb les imatges d’una terminal molt transitada en un dels dies de màxima activitat de l’any però tranquil·la: tothom hi havia anat abans d’hora, però de problema no n’hi havia cap. A les 11 ja feien càbales per si els manifestants impedirien la sortida dels ministres de la Llotja. “A ver quién gana la batalla de las imágenes”, es preguntava un tertulià de Ferreras. La distorsió era evident arreu: es va retratar una Barcelona crispada i violenta i una Catalunya en flames. A Telecinco, Ana Rosa Quintana traspuava ràbia, enfadada per la trobada de Sánchez i Torra del dia anterior. Lamentava que la reunió acabés allunyant la possibilitat d’un altre 155. Només Eduardo Inda, al seu costat, frisava més que ella: “Hace falta un 155 de verdad. No un 155 de pitiminí. No se mete solo la puntita. Se mete todo. Hay que aplicarlo con todas las consecuencias”. Quan Ana Rosa va veure neumàtics tallant l’AP-7 va denotar impaciència: “¿Y qué estamos esperando ahora? ¿Que en algún momento alguien desde un despacho diga cuándo hay que prender los neumáticos?” Inda ho duia més lluny: “Que el presidente del gobierno tenga que hacer un consejo de ministros en una ciudad española como si fuera la zona verde de Bagdad en plena guerra de Irak...” Al detectar uns avis d’un CDR amb xiulets grocs va exclamar: “¡Estética kale borroka!” Al veure un mosso arrossegant un contenidor, Ana Rosa va saltar: “¡Estas imágenes para Barcelona son letales!” Susanna Griso, des de Barcelona, va fer un pòquer d’entrevistats: va començar amb Millo i Bolaño, va continuar amb Arrimadas, després Alejandro Fernández i ho va rematar amb Manuel Valls. Amb les imatges de les protestes es creava la ficció que els manifestants s’acostaven a la Llotja i que eren un perill.
Un biaix informatiu que descontextualitzava els fets i s’obsessionava en posar el focus en el perill i la violència creixent. Però si el 21-D es caracteritza per alguna cosa des del punt de vista televisiu és perquè estaven més crispats els tertulians que la majoria dels manifestants.
