Mónica Oltra era la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana durant les dues legislatures anteriors (les del pacte d'esquerres conegut com a Pacte del Botànic), i líder més aviat indiscutible de Compromís. Una carrera política realment brillant, la d'Oltra, que se'n va anar en orris quan es va veure obligada a dimitir en ser imputada per un cas d'abusos sexuals comesos pel seu exmarit, Luis Ramírez Icardi, contra una menor tutelada per la Generalitat Valenciana, i concretament per la conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives, que dirigia Mónica Oltra. El PP, Vox i tota la força mediàtica de la dreta i l'extrema dreta van dur a terme una tasca de setge a la vicepresidenta i consellera que va donar fruits: finalment va dimitir, segons les seves mateixes paraules, per no ser “la coartada perquè s'expulsi Compromís del govern”. També va dir que el seu cas era “una infàmia judicial i mediàtica”. Ho era, i així ho ha reconegut el magistrat del jutjat d'instrucció 15 de València en arxivar la causa dictaminant i argumentant, de forma contundent i reiterada, que no existeixen “indicis de comissió de cap delicte”, i assenyalant també la inconsistència i la falsedat de les acusacions presentades per l'advocada i exdirigent de Vox Cristina Seguí i el també advocat i membre del partit ultra España 2000 José Luis Roberto.
La innocència de Mónica Oltra ha quedat provada, per tant, però el mal que s'ha fet a la seva vida política i personal ja és irreparable, com han coincidit a subratllar molts opinadors i la presidenta de Sumar, Yolanda Díaz. També hi va haver conseqüències polítiques: la ruptura interna del Pacte del Botànic i la desmobilització d'una part de l'electorat d'esquerres a les eleccions autonòmiques del 28 de maig passat, que va dur a la victòria del PP i la constitució de l'actual govern de la Generalitat Valenciana, format pel PP i Vox. Un govern que és una autèntica màquina de generar odi, esperit de revenja, fractura social, males pràctiques i situacions esperpèntiques, com altres governs autonòmics de la mateixa corda, com els de les Balears o Aragó.
Tot plegat va ser una falsa causa: lawfare, persecució o guerra bruta judicial, diguem-ne com vulguem. Primera conclusió: ni la guerra bruta judicial es dirigeix només contra els independentistes, encara que alguns independentistes ho creguin així, ni abominar de l'independentisme (com va fer Mónica Oltra amb èmfasi) serveix per mantenir-se a recer de la guerra judicial, encara que s'ho pensi una part de l'esquerra espanyola. La guerra bruta judicial és susceptible de ser usada contra tots els enemics de la pàtria espanyola, i aquí ve la segona conclusió: la dreta ultranacionalista, sigui del PP o de Vox, no s'equivoca mai sobre qui són els seus enemics. No en té prou de derrotar-los: necessita destrossar-los, tant en la seva vida professional com en la privada. Ho fa usant, sense dubtar-ho ni un segon, tots els mitjans a l'abast. I, a més, els agrada fer-ho. Sempre ha estat així i sempre ho serà. Convé no oblidar-ho.
