L’autoritarisme neoliberal i la derrota de Corbyn
L’empirisme a les ciències socials ens aboca a mirades curtes, sovint descontextualitzades històricament i basades en l’evidència més superficial. Així, podem arribar a conclusions mediàtiques en les quals les persones es poden caracteritzar fàcilment depenent del seu vot (o intenció de vot). Però m’agradaria obrir la porta a una anàlisi basada en les condicions històriques i materials en les quals es desenvolupen les preferències polítiques. I qüestionar, qüestionar extensament com entenem aquesta expressió de preferències.
La derrota de Corbyn ens permet un exercici interessant. Més enllà de divisions generacionals o de l’eix urbà-rural, ens pot ajudar a entendre qüestions més de fons. La Gran Bretanya ha estat el gran laboratori neoliberal europeu des del 1979. La primera ministra Margaret Thatcher, bona amiga del general Augusto Pinochet, era molt conscient que les reformes estructurals que ella volia engegar requerien la destrucció de la societat. De fet, ella mateixa ho deia: “No hi ha societat, només individus i les seves famílies”. I es va assegurar de fer de l’eslògan política.
D’entrada va iniciar l’atac més prolongat contra el sindicalisme de qualsevol democràcia. La retallada de drets sindicals va ser extensa, tant estructuralment com en relació als drets relacionats amb la protesta, la vaga i l’organització. Estructuralment, la destrucció dels enclavaments tradicionals del sindicalisme –les mines, els ports, les fàbriques i el sector públic– va comportar una debilitat extrema en les institucions tradicionals de la classe obrera. D’altra banda, els atacs a l’acció col·lectiva, establint límits a la possibilitat de fer vaga, o il·legalitzant la possibilitat de fer vaga en solidaritat amb altres col·lectius, garantia que aquestes institucions perdessin la seva eficàcia com a eines de defensa de drets.
D’altra banda, les privatitzacions, sobretot d’habitatge públic, on la major part de l’estoc de council houses es va anar venent als llogaters sota un altre eslògan, també de Thatcher, de “la gent hipotecada no fa vaga”, van encaminar el canvi social tan cobejat pel neoliberalisme. La subsegüent entrada de mecanismes de mercat al sistema de sanitat britànic, ara de la mà dels nous laboristes de Blair, va anar encaixant les peces necessàries per a la desintegració de l’estat del benestar britànic. La criminalització, accentuada als anys 2000, de les persones que depenien de prestacions socials, també de la mà de Blair, va incorporar els pitjors elements del workfare (el sistema pel qual cal desenvolupar certes activitats per seguir rebent un subsidi). De la solidaritat van passar ràpidament a una meritocràcia neoliberal que no permetia cap desviament en relació a les normes imposades pel mercat.
I és important recordar que l’ofensiva neoliberal britànica, iniciada per Margaret Thatcher, va ser no només continuada sinó desenvolupada pel mateix Partit Laborista britànic, que va contribuir encara més al desmantellament dels sindicats i de l’estat del benestar. Uns sindicats que, sovint, trobant-se en aquesta situació, van anteposar la seva supervivència organitzativa a la lluita col·lectiva.
Aquest pas de la societat a l’individu no és exclusiu de la Gran Bretanya. El neoliberalisme s’ha desenvolupat arreu, sovint de manera desendreçada, i sempre aterrant a les condicions existents de cada lloc. Per exemple, en el cas de l’estat espanyol, amb unes relacions socials basades en la sobreexplotació de les dones (el sovint anomenat estat del benestar familiar), en unes relacions de mercat basades en monopolis extractius i en un estat marcadament autoritari, el trencament de la societat és cada cop més evident i pervers. Tant a la Gran Bretanya com a l’estat espanyol, i cada cop en més indrets, aquest procés avui dia queda marcat pel que hem conceptualitzat com a autoritarisme neoliberal.
La limitació cada cop més extrema del que és possible i el que no ho és en política crea situacions cada vegada més regressives per a les nostres societats. Els límits imposats pel mercat, garantits i reforçats per un poder judicial conservador, redueixen la política a l’espectacle. Les regles del joc no són noves, és el tauler on juguem que desapareix. Al mercat, i a la justícia, som individus.
Així es creen individus: privatitzant els béns públics i creant competició entre uns i altres. I un cop creats, les al·legories de la col·lectivitat són poques i només en relació a allò que ens separa entre un “nosaltres” fals i un “altre” gens abstracte. No ens ha de sorprendre, per tant, que quan no hi ha societat, la resposta sigui individual. La il·lusió que la campanya de Corbyn va crear per contrarestar aquesta ideologia era real, però no era suficient quan durant els darrers 40 anys s'han deixat pobles i ciutats sense futur. Les antigues fàbriques han deixat pas a supermercats i cases d’apostes. I les institucions de classe han deixat pas a la política fàcil, la que no requereix un compromís al llarg del temps ni tampoc canvia estructures d’opressió.
Les esquerres ho tenen ben difícil si miren d'activar-se només a través de l’electoralisme. El joc electoral és individualista de per si, és desmobilitzador perquè requereix poc compromís, i fins i tot pot contribuir a desintegrar la societat. Però la seducció electoral és difícil de combatre. De fet, tots hi caiem de tant en tant. Aquesta seducció, que comporta entendre la societat com a individus separats generacionalment, ètnicament o fins i tot entre zones urbanes i rurals, accentua encara més les divisions.
La necessitat de reconstruir organitzacions i institucions col·lectives és, avui, més necessària que mai si volem no només evitar la destrucció de tot allò que les generacions anteriors van aconseguir, sinó també construir unes relacions socials emancipadores. Tenim experiències enriquidores al nostre país. L’arribada tardana de Vox no només s’explica en relació a la històrica absorció de l’extrema dreta per part del PP, sinó també per la força dels moviments socials antiausteritat (com la PAH) durant el pitjor període de la crisi. La necessitat de desenvolupar estratègies d’organització àmplies i transformadores és en aquest context, per tant, imprescindible.