La Moncloa té un problema

MOLESTAR. Tenir raó, tenir relat, tenir marca, està molt bé. Però en una batalla política i diplomàtica, aquesta mena d’arsenal és insuficient. No diré, Déu me’n guard, que per fer una truita cal trencar els ous. Només diré, si se’m permet, que el sobiranisme català ha de canviar d’estatus si vol captar l’atenció dels agents polítics i econòmics. És a dir, ha de deixar de ser una molèstia, o una ofensa, per esdevenir un problema. Perquè davant d’un problema els poders actuen (sobretot si tenen un informe que diu que el preu de la inacció serà superior al preu de l’acció). Exemple de problema: l’agència Moody’s ha reconegut recentment que, en cas de conflicte, un impagament del deute per part del govern català podria ser interpretat pels mercats com un impagament de l’estat espanyol. Fins ara era la tesi de Junqueras. Ara és la de Moody’s.

REPRIMIR. El repte català és de primera. Fer un referèndum sense acord és molt difícil; aplicar les lleis de transitorietat, en cas de victòria del sí, encara més. Però posem-nos a la pell de Mariano Rajoy, forçat a fer respectar la seva autoritat en un territori díscol. Imaginem que la Moncloa, per la força, desarticula el referèndum i evita que es compleixi el mandat del Govern i del Parlament. Si Rajoy se sent magnànim, ho podria deixar aquí; però si el govern català hi torna, haurà d’acabar portant els seus membres als tribunals. Tot i així, el Parlament seguirà existint, i el seu mandat es tornarà a aplicar. Per evitar-ho, al final el govern espanyol haurà de suspendre l’autonomia i dissoldre el Parlament, democràticament elegit, la qual cosa a Europa farà lleig, i a Catalunya significarà, aquest cop sí, una ruptura mental difícilment reversible. (L’efecte a Espanya tampoc no serà gaire bo, perquè ¿algú creu que una mascarada com és l’estat de les autonomies durarà gaire, si Catalunya passa a ser un territori no autònom?)

GESTIONAR. Però això no és res. Ara imaginem la situació real del país amb l’autonomia suspesa per decret. Imaginem -no és fàcil- que no hi ha reacció ciutadana i que la gent s’avé a la recentralització forçada. Després d’un procés de depuració a escala industrial, amb una Generalitat intervinguda, sense consellers ni directors generals, el govern espanyol haurà de demostrar que és capaç de fer rutllar els serveis públics a Catalunya. (Fa més de 30 anys que som una comunitat autònoma, hi ha coses que no s’aprenen en un parell de mesos.) Les escoles, els hospitals, la seguretat, els serveis socials, el transport, l’administració local... El govern espanyol haurà de fer rutllar una maquinària immensa des de la distància, com fa amb Renfe, o bé comptar amb la bona gent que recluti l’Enric Millo. Imagineu consellers i alts càrrecs de la nova administració catalana militants del PP (5è partit de Catalunya!) fent-se obeir pel territori, contravenint tots els mandats del Parlament.

Conclusió: el govern espanyol no pot suspendre l’autonomia catalana, perquè sense la Generalitat i el Parlament no seria capaç d’administrar el territori amb normalitat i eficàcia, seguint els principis de l’estat de dret i de la democràcia. Això, amics, és un problema real. I el tenen ells.