Monarquia? República? Catalunya

Quin dia d’Europa més bonic que li ha quedat a França, amb la declaració que és inconstitucional parlar en català als plens municipals a la Catalunya Nord, encara que la intervenció en català es repeteixi en francès a continuació. Els municipis implicats s’havien defensat amb el que diu la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, però el tribunal els va contestar que la Carta no és "obligatòria". Un cop més, la UE convertida en un decorat de cartó pedra gràcies a la seva naturalesa de club d’estats. Tot allò que un estat no reconeix com a propi, la Unió Europea tampoc.

A la sentència del tribunal de Montpeller hi ha una frase que és un monument a l’exclusió identitària per raó de llengua: “França és una república indivisible”. És a dir, que el català divideix la república, encara que sigui una llengua pròpia d’una part del seu territori i la parlin ciutadans francesos. Parafrasejant Ciutadans, tenen un cor tan petit que només els hi cap una llengua.

Amb la seva vigilància constant i excloent de res que no sigui en castellà o en francès, Espanya i França refermen que la llengua és la companya de l’imperi. El seu nacionalisme lingüístic, mal dissimulat sota la capa de normalitat que els atorga l’estat, obliga els catalanoparlants a una resposta igualment constant que desgasta l’autoestima.

Ara, dins del menyspreu legal, sentències com la francesa refermen que, tenint en compte que estàvem condemnats a desaparèixer dissolts per l’assimilació, l’existència dels catalans és una victòria de la llibertat i la pervivència del català, un triomf de la cultura.