1. Desfici. A Madrid l’han muntat grossa amb motiu del jurament de la Constitució per part de la princesa Elionor. Talls de trànsit, pantalles gegants, banderes d’Espanya i un desplegament polític i mediàtic d’excepció. Des de la distància fa molta mandra aquest desfici, amb enquestes que pretenen demostrar que les noves generacions estan entregades a la jove princesa.
Sorprèn llegir que aquest acte assegura la continuïtat de la Corona, ¿tan justa va de consistència? I els elogis que es dediquen a una noia jove que no ha tingut opció d’escollir a la vida i que tot just comença el llarg camí a què se l’ha destinat. “Intel·ligent, impulsiva i molt emocional”, diuen. I fins i tot hi ha qui recorda que ha estat educada per la seva mare i la seva àvia materna de sensibilitat republicana. És grotesc, però també cert que les monarquies estan fetes per aquestes parafernàlies. Els reis no escapen a la nuesa pròpia dels humans. I cal molt teatre per vestir el protagonista quan a algú se’l vol fer pujar per sobre dels altres, com a portador d’una irracional legitimitat genètica. Un dia d’espectacle perquè la dreta compensi el trencament d’Espanya que ens està anunciant des de fa dies i perquè el govern pugui fer oblidar, ni que sigui per unes hores, l’amnistia o la foto amb Puigdemont, que per a uns obre pas a la calma i per a altres és un pecat de lesa pàtria.
2. Herència. Però, enmig d’aquest panorama, el que em sorprèn són alguns intents, amb pretensió teòrica, de legitimar la monarquia. En ocasió de la seva visita a l’exposició sobre la història de la ràdio al CCCB, el rei emèrit davant d’una foto de Franco em va dir: “Aquest em va nomenar. Ho sap tothom. Què he de fer? Fer veure que no ho sé”. I efectivament és així: la restauració monàrquica és una herència del franquisme. Probablement, sense aquest pont la Transició hauria estat molt més difícil. No oblidem que l’únic gest de legitimitat republicana va venir de Catalunya, amb una frase històrica del president Tarradellas quan va arribar: “Ciutadans de Catalunya [república], ja soc aquí [continuïtat]". El 1982, quan l'aclaparadora victòria del PSOE completava el cicle de la Transició, ¿seguia sent útil i necessària la monarquia?
Per moltes voltes que s'hi donin, una institució aristocràtica sempre resultarà estranya en un context democràtic. Davant d’aquesta evidència s’acostuma a argumentar que la Corona no té poder efectiu. Per què la tenim llavors? “Encarna la unitat de l’Estat”, diuen. ¿El rei no té poder, però tanmateix la Constitució li atorga “el comandament suprem de les forces armades"? Els sembla poc? Al mateix temps, “sanciona i promulga les lleis” i “convoca i dissol les Corts Generals”. És a dir, té la darrera paraula en circumstàncies crucials. No pot exercir-la lliurement. I si ho fa? La monarquia va servir en una circumstància excepcional per fer una transició raonable. ¿Serà la democràcia capaç d’alliberar-se’n un dia?
3. Pàtria. De fet, allà on esperen la monarquia els seus incondicionals és en la defensa de la unitat d’Espanya. I en aquest terreny el rei Felip VI es va lluir en el seu famós discurs televisat del 3 d’octubre del 2017. Ni una sola consideració per als ciutadans que van participar en el referèndum, ni una sola interrogació sobre el perquè del que estava passant, ni una sola apel·lació al diàleg, a la paraula. Simplement, amb un llenguatge dur i sense contemplacions, es va posar al capdavant de la via repressiva sense la més mínima consideració per a una part del seu regne: Catalunya. La Corona com a garant de la nació (no de la democràcia). Aquesta és la idea que s’ha anat imposant i que ha portat avui l’espectacle al carrer, amb Elionor com a protagonista. La continuïtat de la monarquia està garantida. Tenim la reina de recanvi a punt, diuen. ¿Tan feble ho veuen tot plegat? En tot cas, un detall significatiu: dues absències, el president català i el basc, que sí que van ser a la investidura del seu pare.
Tot plegat, un soroll evidentment interessat en un moment en què Pedro Sánchez està intentant una certa reconstrucció de les relacions trencades fa sis anys. La monarquia és utilitzada i es deixa utilitzar. És la seva forma de supervivència: contra els enemics d’Espanya.
