Mona o impost revolucionari?

Dilluns de Pasqua. Lliurament de mones de xocolata als fillols i filloles per part dels padrins.

És interessant analitzar com els diferents costums han derivat en conductes socials actuals que no tenen res a veure amb el seu origen. El cas de les mones és paradigmàtic.

Com ja sabeu, el costum de menjar xocolata el Dilluns de Pasqua prové de la necessitat de recuperar forces després d’acabat el precepte de dejú i abstinència. En l’actualitat, gairebé ningú segueix aquest precepte. Fins i tot entre catòlics i practicants. Potser algú el Divendres i el Dissabte Sant mira de no menjar carn o de reduir una mica la quantitat al plat. Però ho fa molt poca gent. I de nens, jo us diria que pràcticament cap. Tot i així, regalem la xocolata al nen i no a l’adult. O sigui que compensem pel dejú qui no l’ha fet i no ho necessita.

El dia de les mones és un dia maco, és cert, però bastant competitiu. Es tracta de comprovar qui la té més grossa. La mona, esclar. El comportament del mascle alfa que demà es reproduirà a través del model i marca del cotxe, els metres quadrats del pis o el destí de vacances, es produeix a manera d’ensinistrament, entre nens, a través de la mona. Els pares del nen i la nena miren el padrí amb cara de pocs amics, i mentre diuen “Oh, és preciosa!” la mirada diu “A veure si l’any que ve t’estires una mica més”. Els nens se n’adonen i tendeixen a mirar amb enveja la mona del cosinet Carles sense dissimular. “Però mira, mira la teva mona, deixa la del Carles”. Res a fer. Tens un Skoda i el teu cosí té un BMW. I punt.

Jo tinc cinc fillols. La ruïna. Per sort, només me’n queda una en edat de mona, perquè surt molt més barat el bitllet de vint euros amb l’ou petit de xocolata: “Té, que ja no tens edat de mona”.

Molts padrins viuen la mona com un impost revolucionari. Toca, s’ha de fer i pobre de tu que et quedis curt. Per cert, el terme mona prové de l’àrab (mûna), i era el nom del tribut per a arrendaments de terra que es pagava amb pastissos i ous.

Era un altre impost. I menys revolucionari.