El món segons Mitt
Del candidat republicà a la presidència dels Estats Units ja en sabíem força coses: és un home de negocis milionari, exgovernador de Massachusetts, i paga menys impostos que la mitjana dels seus conciutadans. Això sí, el seu estat va equilibrar els comptes públics durant el seu mandat amb importants reestructuracions dels programes públics i va fer baixar l'atur.
Al maig, la presentació del seu programa sobre educació va causar impacte. Amb el títol Una oportunitat per a cada nen , el pla de Mitt Romney vol restablir la promesa de l'educació americana. Diane Ravitch, una destacada experta en ciències socials, va escriure al New York Review of Books quan va conèixer el manifest: "Si us van agradar les reformes en educació del president Bush, adorareu les de Romney". El pla inclou mesures com subsidis als pares per enviar els fills a les escoles privades o religioses; estímuls perquè el sector privat entri en el món de l'ensenyament; que els bancs comercials s'ocupin del sistema federal de préstecs per a universitaris, i descens del nivell exigit per a l'accés de nous professors que, a més, es convertiran en responsables dels resultats dels alumnes. No calen més fons, diu el programa. No és la solució. Gastar més en les escoles no resoldrà els problemes.
L'article de Ravitch acabava en un crit desesperat per evitar el que assegura que amaga el pla: copiar una estratègia que ja s'ha aplicat en alguns estats, com Louisiana. Allà s'ha fet una privatització massiva de l'ensenyament públic, s'han transferit milers de milions de dòlars a una indústria privada de l'ensenyament, en mans de negociants i predicadors. El resultat, entre d'altres, dóna més força a escoles sectàries o religioses que menyspreen les ciències, ensenyen el creacionisme, dubten del canvi climàtic…
Aquesta setmana hem rebut un peculiar lliurament del seu programa internacional. Tradicionalment, els aspirants a la Casa Blanca s'interessaven per tres països: Irlanda, Itàlia i Israel. Milions de ciutadans nord-americans hi tenen arrels i celebrar els orígens de tants electors es necessari i rendible.
Romney ha canviat les tres is. Ha anat al Regne Unit, a Israel i a Pòlonia. Els missatges havien de ser senzills: subratllar la unió especial amb Gran Bretanya, l'aliat natural a Europa. Precisament allò que el president Obama va qüestionar durant la campanya del 2008. Passar per Israel -sobretot acompanyat del seu principal puntal financer, el magnat d'Eurovegas, Sheldon Adelson- era més indispensable que mai, amb els ulls fixos en els vots dels jueus. Un suport sense matisos a Israel, sostingut per una retòrica bel·licista contra l'Iran, van ser els eixos de la seva intervenció. Polònia també compta, i molt. A part de festejar els més de 20 milions de polonesos que viuen als EUA, abraçar la lluita i l'ideari de Lech Walesa era adient per fer una bona repassada contra Rússia i la Xina per les violacions dels drets humans i la voluntat dominadora i antidemocràtica dels seus governants.
Malgrat que el viatge estava dissenyat per explicar la concepció que Romney té del món, les relliscades durant aquest periple han dominat més que les idees estratègiques, similars a les del darrer president republicà, George W. Bush. "No és un talent", ha admès fins i tot un estrateg del Partit Republicà al Washington Post . Primer, des de Londres mateix, va posar en dubte la capacitat de la ciutat per organitzar els Jocs Olímpics, cosa que li va valer un comentari sarcàstic de David Cameron, que va comparar les dificultats de celebrar la fita olímpica a la metròpoli britànica amb Salt Lake City, on Rommey va presidir el comitè organitzador als Jocs d'Hivern del 2002.
L'alcalde londinenc, Boris Johnson, de la mateixa corda ideològica que el candidat, però mediàtic entre els mediàtics, estava tan ofès que el va menysprear en públic. Però el reflex més clarificador de la seva concepció del món va sortir, espontàniament o no, a Jerusalem, on va atribuir a qüestions culturals el grau de desenvolupament econòmic i la riquesa que ha assolit Israel respecte dels territoris palestins. Un discurs en què les dades equivocades topaven amb comentaris que ignoraven realitats com l'ocupació o posicions polítiques premeditades contra la negociació, com ara qualificar Jerusalem de capital israeliana.
"Romney no pot guanyar, però Obama pot perdre", resumia un altre estrateg del Partit Republicà en repassar l'impacte de la gira. Tenint en compte que l'economia, i no la política exterior, farà inclinar el vot, s'alegrava almenys que el més important són les portades de tres diaris de Dayton (Ohio), Las Vegas (Nevada) i de Palm Beach (Florida, amb gran concentració de vot jueu), molt positives sobre l'etapa israeliana. Tres estats balança, on el candidat republicà ja té estatus d'estadista.