Com que en matèria de Catalunya ja no ens estranyem de res, acabem normalitzant situacions que de normals no en tenen res. Per exemple, que el poder legislatiu hagi de jugar al gat i la rata amb el poder judicial per assegurar-se que aplicarà una llei el dia que s’aprovi. És a dir, el rebuig a l’amnistia de la cúpula judicial espanyola és tan manifest i fa tant de temps que ha saltat pels aires la seva imparcialitat en qüestions del Procés que tots ja sabem que farà el possible i l’impossible per no aplicar-la. És per això que el legislador arriba a l’extrem de fer constar a la llei que el dia que entri en vigor l’amnistia, als amnistiats no se’ls pot detenir. O fa constar que segons quins efectes hagi tingut el terrorisme sí que es pot amnistiar, i tot perquè una part de l’estratègia judicial passa per convertir el Tsunami i els CDR en terrorisme. Esclar, quan la justícia veu terrorisme en una manifestació has d’acabar redactant lleis que tinguin en compte aquesta ficció paral·lela judicial perquè no t’esguerrin la voluntat legislativa.
D’aquesta cautela màxima en la redacció de la llei n’hem dit “blindar”, i, francament, a Catalunya hem vist vulnerades tantes competències que es donaven per blindades que sembla una ingenuïtat pensar que l’amnistia està blindada. I, mentrestant, el deteriorament institucional no para. Un càrrec del PP diu que el Tribunal Constitucional “és un càncer de l’estat dret” (després ho ha de retirar) perquè diu que veu connivència del president del tribunal amb els socialistes. Ja se sap que al PP li agraden “els fiscals de confiança” i els tribunals que pot “controlar per la porta del darrere”.
