El nostre Occident no deixa de ser una societat mil·lenarista i, per tant, carregada de pors. El segle XXI va començar amb els atemptats de l’11-S, després dels quals no han deixat d’encadenar-se els ensurts globals: guerres, crisis econòmiques, pandèmia, més guerra. Encadenem sotsobres. Les imatges de l’horror són més agressives i més freqüents.
Els discursos de la por estan a l’ordre del dia, fins al punt que la idea de la fi del món (arribat de la mà d’uns suposats poders ocults dels quals no coneixem el rostre, etc.) es converteix en una forma de temptació populista. A escala més propera, la fi del món es converteix en finals de mons més propers: la desfeta d’Espanya, l’extinció dels catalans (i, per descomptat, del català), la mort d’un barri o d’un poble, etc. Tothom que vol, troba senyals de la imminència de la fi de les coses al seu voltant. Mantenir el cap fred enmig del xivarri que fa la gent espantada no és fàcil, però és imprescindible.
Si seguim davallant l’escala de les pors, trobem finalment els que veuen perillar un món tan petit que tan sols és viu dins el seu cap. Enyoren un temps millor que en realitat no va existir mai, i alguns, que són joves, ni tan sols enyoren això, sinó que es pensen que ho enyoren perquè algú els ho ha fet entendre així. Aquests se senten amenaçats bàsicament per uns tipus ben concrets d’enemics imaginaris: els immigrants i les dones. Això no vol dir que no puguin afegir més contraris a la llista, com el col·lectiu LGBTIQ, els ecologistes o els parlants de català. Essencialment, persones que ells consideren inferiors i que tenen la percepció que es revolten, o volen revoltar-se, contra l’ordre establert (el patriarcat, l’hegemonia blanca, o simplement el cunyadisme de barra i sobretaula) i anar contra ells. En tot cas, dones i immigrants encapçalen els rànquings de les seves pors, i les seves pors són els seus odis.
Són patètics, però de cap manera són inofensius. L’assassí que va matar dues dones que eren exparelles seves a Rubí i Castellbisbal abans de suïcidar-se, i que a més era un alt comandament policial jubilat, és un exemple d’aquest tipus de personatges, que a més de la repulsió interminable de la violència de gènere i els feminicidis, ens recorda brutalment la necessitat de pensar en una qüestió important: quin tipus de personatges arribem a tenir dins els cossos policials. També formen part d’aquest entorn de por i odi els energúmens que reclamaven, a les xarxes, linxaments i pena de mort contra immigrants, com a resposta a l’assassinat d’un infant a un poble de Toledo, i el mateix assassí d’aquest infant, un jove de vint anys “que va matar el nin sense saber què feia”. Alguns surten automàticament a donar la culpa al bonisme i a les esquerres, que pel que es veu fomenten el masclisme i el racisme “perquè no saben donar-hi resposta”, una cançoneta que ja s’ha convertit en quotidiana. Esperem ansiosos les propostes del dolentisme i de la dreta. Ves que no s’assemblin, poc o molt dissimulades, a les actituds dels propagadors de pors i odis.
