Cada vegada que vaig a un concert de música clàssica penso que ho hauria de fer més sovint. La música en viu –com el teatre o la dansa– té un atractiu molt poderós, que et clava a la butaca físicament però t’enlaira l’ànima.
L’últim concert que m’ha fet sentir això tenia, a més d’aquest, d’altres atractius que van remoure’m un munt de sentiments. Tot el que es pot demanar quan assisteixes a un esdeveniment cultural. Com diu un amic meu: d’un espectacle n'has de demanar que quan en surtis siguis una mica millor que quan hi has entrat.
Era la vuitena edició del concert solidari que la Jove Orquestra Nacional de Catalunya ofereix a benefici de Projecte Home i aquesta conjunció va fer que la vetllada fos especialment emocionant.
Abans de començar el concert, un home i una dona van adreçar-nos unes paraules en nom de les mil cinc-centes persones que aquest any han anat a demanar ajuda a Projecte Home (una xifra, imagino, que representa un percentatge molt baix de la munió de gent que té problemes d’addicció). Les dues persones que se’ns van adreçar, amb una emoció ben visible, es troben en un moment avançat del procés de recuperació i van coincidir a assenyalar que veure’s lliures d’addiccions els ha fet recuperar la il·lusió per viure.
Tot seguit, el director de l’orquestra, Manel Valdivieso, va explicar-nos la tria de peces per al programa: Una vida d’heroi, de Richard Strauss; La cavalcada de les valquíries, de Wagner; Fanfàrria per a un home comú, d’Aaron Copland, i el tercer moviment de la Simfonia heroica, de Beethoven. El missatge va arribar net i clar: la sala era plena d’herois. Ho són els addictes que demanen ajuda, les seves famílies, els voluntaris de Projecte Home i els músics de la JONC.
Valdivieso va recordar-nos que els seus joves músics tenen un nivell d’exigència similar a un atleta d’alta competició i que dediquen hores i hores d’assaig a la música. No estic segura que una vocació com aquesta sigui una condició prou potent per allunyar un jove de la temptació d’enganxar-se a les drogues o a l’alcohol, però, en tot cas, em sembla molt interessant que els integrants de l’orquestra es reuneixin uns dies abans del concert amb joves de Projecte Home per intercanviar idees i opinions sobre el problema de les addiccions.
Després, sentir i veure els joves músics, concentrats, enèrgics, lliurats a la música, va ser un plaer absolut. Des del tercer pis de l’Auditori els braços dels violinistes movent-se tots alhora semblaven una coreografia. I escoltar-los també va ser una invitació a renovar la fe en el gènere humà. És fàcil pensar que, si en aquest món dominat per les xarxes socials, que sovint fa ostentació de la ignorància, encara hi ha un bon grapat de joves que trien una passió que els exigeix esforç i constància, com la interpretació d’un instrument, no tot està perdut.
Segurament el repte de la nostra societat és de quina manera aconseguim que una quantitat més important de joves es deixin seduir per una passió com la música, o qualsevol altra expressió artística.
I també em fa respectar l’ésser humà aquesta capacitat d’acceptació de l’error i d’esperança en la superació que mostren les persones que recorren a Projecte Home o a altres entitats que poden ajudar-los. El primer gest heroic que ha de fer un addicte és reconèixer el seu problema i acceptar la idea de demanar ajuda. Us ho deia en començar: el món és ple d’herois.
