L'escalada bèl·lica i la por d'una guerra regional al Pròxim Orient –que ha entrat en una nova fase de perillositat amb l'atac de l'Iran sobre Israel–, i la guerra de Rússia contra Ucraïna, que ja va camí dels tres anys de durada, són per elles mateixes dues de les situacions més indesitjables i desestabilitzadores que es podien produir en el nostre temps. A la vegada, tornen a alimentar un temor encara més gran, més incert: el del desastre nuclear. Els fills d'Occident nascuts als anys seixanta i setanta, els ara tontament anomenats generacions boomer i X, vam créixer amb el temor que un dia algú –el president de torn dels EUA, sobretot, però també qualsevol altre agent poc o gens conegut– arribés a pitjar “el botó vermell”. Després vam saber que tot era una mica més complicat que el simple fet d'activar un botó, i que la imatge del maletí nuclear és una forma de propaganda, com el telèfon vermell. Ja se n'havia rigut magistralment Kubrick, l'any 1964, a Dr. Strangelove o com vaig deixar de preocupar-me i estimar la bomba. Ara tenim pel·lícules pesadotes com Oppenheimer, que reviuen els remordiments de consciència del director del Projecte Manhattan, després de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki.
El TNP, o Tractat de No Proliferació Nuclear, està integrat per 190 estats sobirans, que es comprometen a no armar-se nuclearment, amb cinc excepcions: els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França i la Xina, països que ja havien fet assajos nuclears abans de la signatura del Tractat, l'any 1968. N'hi ha cinc més, d'estats, que van quedar des del començament fora del Tractat: el Sudan del Sud, el Pakistan, l'Índia, Corea del Nord i Israel. Per la seva banda, l'Iran sí que va signar el Tractat l'any 1968, i el va ratificar el 1970, però en la dècada dels cinquanta ja havia començat a desenvolupar el seu programa nuclear, que després ha viscut diferents etapes segons els múltiples canvis i vicissituds polítiques d'aquest estat al llarg de les últimes dècades. Altres esforços en el camí del desarmament nuclear, com el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears, promogut per les Nacions Unides, són importants, però tenen un abast limitat i no deixen de ser declaracions de bones intencions.
El temor actual és que la resposta del govern de Netanyahu a l'Iran, per l'atac amb míssils balístics d'aquest dimarts, pugui ser nuclear. L'Iran en principi no pot construir armes nuclears, però té com a aliats Corea del Nord i Rússia. Per la seva banda, Putin fa temps que amenaça de fer servir l'armament nuclear en cas que consideri que Ucraïna vulnera la integritat territorial de Rússia. Ningú sap exactament quina és la potència de les armes nuclears actuals, i la retòrica de les armes nuclears tàctiques (armes de curt abast, en contrast amb les armes estratègiques, de moltes més quilotones) tampoc és gens tranquil·litzadora. Més aviat tot fa pensar que Palestina i el Líban (i també, abans, el Iemen o Síria) són enormes, macabres camps de proves, amb guanys econòmics igualment enormes, i obscens, al darrere.
