“T’has mirat el menú de la meva festa? Em pots dir, sisplau, si teniu alguna intolerància? Gràcies!”, escriu l’amiga que fa cinquanta anys. I al cap d’una estona: “Entenc, perquè no contestes, que vindràs i que no tens cap intolerància. Prego, sisplau, que diguis si compliràs el dress-code. Mil gràcies. Tot és molt complicat i intentem fer-ho el millor que sabem”. La dona es mira el telèfon aclaparada. Una amiga li acaba de dir que està molt malalta, que no se’n sortirà, i què li expliquen del dress code? Han plorat per telèfon, perquè han parlat per telèfon: les ruptures per whatsapp, però les males notícies, les males notícies de veritat, per telèfon. Es rabeja en la ridiculesa de l’amiga ofesa. Li provoca plaer, un plaer físic, al clatell.
A casa, ho explica. No podria explicar-ho a l’hora de sopar, perquè tothom sopa pel seu compte. Escriu un whatsapp al xat de la família. “La Marga, sabeu? La meva Marga s’ha de morir”.
L’àvia pregunta de què, i, ràpidament, explica casos propis. Amigues, amics morts... Li encanta. L’home diu que és llei de vida i de seguida es queixa del pa dur del forn i d’una sèrie dolenta. El fill fa “Bueno, mama, que tampoc la coneixies tant...”, per demanar-li que acabi amb la pena i puguin seguir com sempre.
Res s’atura, tot continua. Si ella es mostra trista per l’amiga se’n riuran. Quant trigaran les bromes de sempre? Quants minuts? Ella voldria entendre el món, voldria pensar que si una amiga desapareix per sempre, serà pols, això farà que tots els altres, els que es queden, es deixin de falòrnies i estimin més la vida, per contrast, però no. Continuen gaudint del plaer salvatge de la mesquinesa.
