Un dia feiner viscut com a festiu per aclamació popular, una festa que gira al voltant de l’amor i la literatura, simbolitzats per les roses i els llibres, que s’escau el dia del patró del país, que és un sant de qui s’explica una llegenda plena d’audàcia i gallardia, digueu-me, què pot sortir malament? Sant Jordi és el dia més bonic de Catalunya, precisament perquè és genuïnament nostre i perfectament comprensible i admirable a qualsevol latitud com a mostra d’alt valor cultural.
Un dels autors de qui més s’ha parlat aquest Sant Jordi ha estat Josep Pla, gràcies a la monumental biografia, obra de Xavier Pla. Fa un segle, l’escriptor de Palafrugell va lloar la Grècia clàssica i la Itàlia del Renaixement, capaces de donar dos cims de la nostra civilització “en dos moments de la seva vida afectats profundament pel localisme”, i afegia: “Es comprèn. El localista ha de produir una cultura fresca de la vida de la cantonada, variada, xocant i irònica. L’unitari, en canvi, ha de fer la cultura de la unanimitat, la gasetilla de motllo, i la generalització ensopida. L’inconvenient del localisme és deixar-se emportar per la limitació i confondre el que té importància amb el que no en té".
Sant Jordi fuig rotundament de la gasetilla de motllo, i si atrau mirades és per la seva genuïnitat de sublimar amor i cultura en una fusió festiva de tots els amors i els llibres en qualsevol llengua. Un país capaç de produir una festa així no pot viure pendent de mesquineses limitadores, i ha de procurar tenir el cap clar per discernir el que té importància del que no en té.
