El món ideal / La solitud

El món ideal

Els pioners van ser la Berlinale, i ara s’hi ha sumat el Festival de Cinema de Sant Sebastià. Aquesta setmana han anunciat que, de cara al festival del setembre, eliminen els premis al millor actor i a la millor actriu. Han decidit aparcar els gèneres i premiar directament el millor intèrpret sense divisions ni distincions. Per tant, com va anunciar el director artístic de Donosti, José Luis Rebordinos, hi continuarà havent una Concha de Plata a la millor interpretació protagonista i a la millor interpretació de repartiment, però el jurat decidirà si recauen en homes o dones en funció del paper que facin a la pel·lícula presentada. A partir d’ara, doncs, actors i actrius comencen a jugar a la mateixa lliga. Per primera vegada a la indústria cinematogràfica, el criteri d’avaluació serà la qualitat, competint tothom contra tothom, deixant al marge el gènere. La pràctica estava tan consolidada que, en la lluita per la igualtat, gairebé ningú no en feia cabal. Veurem si aquesta decisió moderna, progressista i feminista, que marca els signes dels temps cap a la necessària normalitat, es va estenent a altres festivals. Quan Venècia i Canes, els Goya i els Gaudí també s’hi sumin, Europa haurà fet el tomb. Aleshores, caldrà veure quant triga Hollywood a muntar la gala dels Oscars sense distinció de gènere. Quan això passi en un societat tan arnada, podrem dir que haurem entrat al món ideal. Després, d’aquí uns anys, algú s’entretindrà a comptar quants premis han anat a mans de dones i quants han anat a parar a les d’homes, amb la recança que el biaix afavoreixi els de sempre. De moment, celebrem que el cinema vagi tendint a la literatura, on mai s’ha premiat la millor novel·la d’una dona i la millor d’un home com si fossin creadors amb capacitats diferents. A hores d’ara, el que sabem segur és que, pel cap baix, les gales de cinema seran una mica més curtes i, atès que solen ser nits llargues i feixugues, això sempre és d’agrair. 

La solitud

Llevar-se a l’hora que encara no hi ha cues enlloc té avantatges. Dimecres, a la rambla de Catalunya, vaig poder entrar a una pastisseria de tota la vida i, sense haver d’agafar tanda, vaig triar una coca de llardons, que és la que ens agrada més per Sant Joan. De cop i volta, mentre me l’embolicaven per a regal, vaig adonar-me que hi havia una prestatgeria amb coquetes individuals. No les havia vistes mai. O no m’hi havia fixat. Eren esquifides coques de crema o de fruita confitada per a una sola persona. A l’instant, em va envair la tendresa de pensar en la persona que compraria la coca i, xino-xano, tiraria cap a casa tota sola per esperar que fos l’hora de la revetlla per celebrar l’estiu. Sense ningú més, en aquell moment que la vida ja ens cabria dins d’una maleta de rodetes. Estar sol, tanmateix, no significa haver-se de resignar a una música trista, ni acaronar el sofà amb nostàlgia, ni renunciar a una tradició o al plaer dolç dels pinyons. La pandèmia ha evidenciat, encara més, l’aïllament social. Però aquest és un mal tan antic com global, que és amb nosaltres des de molt abans del virus. De la solitud n’hem fet art des de l’inici dels temps. N’hem llegit literatura fonamental, com la de Caterina Albert, o n’hem vist quadres de Hopper que retratava la Nord-amèrica de la Gran Depressió. Ramon Gener, l’home que encomana entusiasme fins i tot geminant les eles, va fer un This is art sobre la solitud que convé mirar de tant en tant. També a TV3, Ricard Ustrell ens va presentar un Quatre gats amb dues entrevistes d’impacte. El catedràtic de Harvard Álvaro Pascual-Leone ens deia que la solitud és tan perjudicial com fumar mig paquet de cigarretes al dia. D’altra banda, ens presentava la ministra de Solitud de la Gran Bretanya, el primer país del món que té una cartera dedicada a aquesta xacra. Al capdavall, tots som, en algun moment, dins del viatge d’hivern de Schubert, caminant sense ningú al costat per esbrinar el sentit de la vida.

Xavier Bosch és periodista i escriptor