Quan el món sembla una gran conspiració
Les teories conspiratives adopten tota mena de formes i dimensions, però potser la forma més comuna és la teoria de la conxorxa global. Una enquesta recent feta a 26.000 persones de 25 països va preguntar als enquestats si creien que hi ha “un únic grup de persones que controlen secretament els esdeveniments i dominen conjuntament el món”. El 37% dels nord-americans va contestar que això és “clarament o probablement cert”. Igual que el 45% dels italians, el 55% dels espanyols i el 78% dels nigerians.
No cal dir que les teories conspiratives no les va inventar QAnon: fa milers d’anys que existeixen. Algunes fins i tot han tingut un gran impacte en la història. Fixem-nos en el cas del nazisme, per exemple. Normalment no pensem en el nazisme com una teoria conspirativa. Com que va aconseguir apoderar-se de tot un país i donar peu a la Segona Guerra Mundial, acostumem a considerar que el nazisme és una “ideologia”, encara que sigui diabòlica.
Però, en el fons, el nazisme va ser una teoria de la conxorxa global basada en la mentida antisemita següent: “Un contuberni de financers jueus domina secretament el món i conspira per destruir la raça ària. Han maquinat la revolució bolxevic, governen les democràcies occidentals i controlen els mitjans de comunicació i els bancs. Només Hitler ha aconseguit veure tots els seus estratagemes funestos i només ell els pot aturar i salvar la humanitat”.
Entendre l’estructura comuna d’aquestes teories de la conxorxa global ens pot servir per explicar tant el seu atractiu com la seva falsedat inherent.
L’estructura. Les teories de la conxorxa global argumenten que darrere la infinitat d’esdeveniments que veiem al món s’hi amaga un únic grup sinistre. La identitat d’aquest grup pot variar: hi ha qui creu que el món està governat en secret per francmaçons, bruixes o seguidors del satanisme; d’altres creuen que el governen alienígenes, humanoides reptilians o altres diverses camarilles.
Però l’estructura bàsica sempre és la mateixa: el grup controla gairebé tot el que passa, i alhora oculta aquest control.
Els seguidors de les teories de la conxorxa global es delecten especialment en la unió dels contraris. Així, la teoria de la conspiració nazi deia que aparentment el comunisme i el capitalisme semblen enemics irreconciliables, ¿oi que sí? Error! Això és exactament el que el contuberni jueu vol que penseu! I podríeu pensar que la família Bush i la família Clinton són enemics declarats, però de fet representen una gran comèdia: de portes endins, tots van a les mateixes reunions de Tupperware.
A partir d’aquestes premisses, sorgeix una teoria bàsica del món. Els esdeveniments presentats a les notícies són una astuta cortina de fum que té com a objectiu enganyar-nos, i els famosos líders que distreuen la nostra atenció són simples titelles que estan en mans dels veritables dirigents.
L’esquer. Les teories de la conxorxa global són capaces d’atraure una gran quantitat de persones perquè ofereixen una explicació senzilla i directa davant d’un gran nombre de processos molt complicats. La nostra vida es veu reiteradament sacsejada per guerres, revolucions, crisis i pandèmies. Però si jo crec que hi ha alguna mena de teoria de la conxorxa global, tinc la sensació reconfortant que ho entenc tot.
¿La guerra de Síria? No cal que estudiï la història de l’Orient Mitjà per comprendre què hi passa. Forma part de la gran conspiració. ¿El desenvolupament de la tecnologia 5G? No cal que m’informi sobre la física de les ones radioelèctriques. És la conspiració. ¿La pandèmia del covid-19? No té res a veure amb ecosistemes, ratpenats i virus. Òbviament, forma part de la conspiració.
La clau mestra de la teoria de la conxorxa global ens dona accés a tots els misteris del món i ens permet entrar en un cercle exclusiu: el grup de persones que hi entenen. Em fa més intel·ligent i savi que les persones normals i corrents i fins i tot em posa per sobre de l’elit intel·lectual i de la classe dominant: professors, periodistes, polítics... Jo veig el que a ells els passa per alt, o el que intenten amagar.
El defecte. Les teories de la conxorxa global tenen un mateix defecte bàsic: suposar que la història és molt senzilla. Parteixen de la premissa clau que manipular el món és relativament fàcil. Un petit grup de persones pot entendre-ho, predir-ho i controlar-ho tot, des de les guerres fins a les revolucions tecnològiques i les pandèmies. El que és particularment remarcable d’aquest grup és la capacitat per preveure quins seran els 10 pròxims moviments en el tauler global. Quan deixen anar un virus en algun lloc, poden predir no només com s’estendrà pel món, sinó també com afectarà l’economia mundial un any després. Quan desencadenen una revolució política, poden controlar-ne el curs. Quan fan esclatar una guerra, saben com acabarà.
Però, per descomptat, el món és molt més complicat. Pensem en la invasió nord-americana de l’Iraq, per exemple. El 2003 la gran superpotència mundial va envair un país de l’Orient Mitjà amb l’argument que volia eliminar les armes de destrucció massiva del país i acabar amb el règim de Saddam Hussein. Alguns sospitaven que de passada no els hauria anat malament aconseguir l’hegemonia sobre la regió i dominar els vitals camps petrolífers iraquians. Per arribar als seus objectius, els Estats Units van desplegar el millor exèrcit del món i es van gastar milers de milions de dòlars.
Al cap d’uns quants anys, quins van ser els resultats d’aquest esforç enorme? Una desfeta total. No hi havia armes de destrucció massiva i el país es va veure sumit en el caos. El gran guanyador de la guerra va ser en realitat l’Iran, que es va convertir en la potència dominant de la regió.
¿Cal concloure, vist això, que George W. Bush i Donald Rumsfeld eren en realitat talps iranians que executaven un complot iranià diabòlicament intel·ligent? En absolut. Per contra, la conclusió és que és increïblement difícil predir i controlar els assumptes humans.
Per aprendre aquesta lliçó no cal envair un país de l’Orient Mitjà. Tant si heu format part d’un consell escolar com d’un consell municipal, o si simplement heu intentat organitzar una festa sorpresa per a l’aniversari de la vostra mare, probablement sabreu fins a quin punt és difícil controlar els humans. Traces un pla i et surt el tret per la culata. Intentes mantenir alguna cosa en secret i l’endemà tothom en parla. Conspires amb un amic de confiança i en el moment crucial t’apunyala per l’esquena.
Les teories de la conxorxa global ens demanen que creguem que, malgrat que sigui molt difícil predir i controlar les accions de 1.000 o fins i tot de 100 humans, fer anar com titelles prop de vuit mil milions de persones és sorprenentment fàcil.
La realitat. No cal dir que al món hi ha moltes conspiracions reals: individus, corporacions, organitzacions, esglésies, faccions i governs que no paren de tramar i intentar tirar endavant tota mena de complots. Però això és precisament el que fa que sigui tan difícil predir i controlar el món en la seva totalitat.
Durant els anys trenta, la Unió Soviètica va conspirar realment per fer esclatar revolucions comunistes arreu del món; els bancs capitalistes utilitzaven tot tipus d’estratègies tèrboles; l’administració de Roosevelt va planejar redirigir la societat nord-americana amb el New Deal, i el moviment sionista va tirar endavant el seu pla d’establir una pàtria a Palestina. Però aquestes maquinacions, i moltes més, sovint estaven enfrontades, i no hi havia un sol grup de persones que dirigís tota la trama.
Avui dia, també és probable que siguem objecte de moltes conspiracions. Pot ser que els vostres companys de feina estiguin conspirant perquè el cap es giri en contra vostre. Pot ser que una gran corporació farmacèutica suborni el vostre metge perquè us recepti opioides nocius. Pot ser que una altra gran corporació estigui pressionant els polítics perquè bloquegin les normatives mediambientals i li permetin contaminar l’aire que respireu. Pot ser que alguns gegants de la tecnologia es dediquin a piratejar les vostres dades privades. Pot ser que un partit polític estigui manipulant algunes circumscripcions electorals del vostre estat. Pot ser que un govern estranger intenti fomentar l’extremisme al vostre país. Tot això podrien ser conspiracions autèntiques, però no formen part d’una sola trama mundial.
A vegades, una corporació, un partit polític o un dictador aconsegueixen reunir una part important de tot el poder del món a les seves mans. Però, quan passa una cosa així, és gairebé impossible mantenir-ho en secret. Un gran poder comporta una gran publicitat.
De fet, en molts casos, una gran publicitat és un requisit previ per obtenir un gran poder. Lenin, per exemple, no hauria obtingut mai el poder a Rússia si hagués evitat l’escrutini públic. I, al principi, Stalin tenia molta més tendència a les maquinacions a porta tancada, però quan va monopolitzar el poder a la Unió Soviètica, el seu retrat estava penjat en totes les oficines, escoles i cases, del Bàltic al Pacífic. El poder de Stalin depenia d’aquest culte a la personalitat. La idea que Lenin i Stalin servien només de tapadora per als veritables governants que hi havia entre bastidors és incompatible amb totes les proves històriques que tenim.
Adonar-se que no hi ha cap contuberni que pugui controlar secretament el món sencer no és només encertat, sinó que també és una manera d’empoderar-se. Vol dir que pots identificar les faccions que competeixen en el nostre món i aliar-te amb uns grups en contraposició a uns altres. En això consisteix la política de veritat.
Traducció: Marc Rubió Rodon
Copyright The New York Times