El món d'Errejón en tres cromos

1. Al primer cromo es veuen dos dels principals ideòlegs d'un món que té molts noms (Sumar, Podem, comuns, Més Madrid, etc.), però que en realitat és el mateix de sempre. Un dels rostres pertany a Jorge Verstrynge, professor i mestre de tota aquesta colla a la Complutense, alma mater del 15 de maig del 2011. De jove, Verstrynge va ser pròxim al Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE). El seu pare era un col·laboracionista belga seguidor del criminal de guerra nazi Léon Degrelle. Posteriorment va ser el successor de Manuel Fraga a Alianza Popular i el candidat més ultradretà que ha tingut mai aquesta formació que després es va rebatejar com a PP. El segon rostre pertany a Vicenç Navarro, principal valedor intel·lectual d'Ada Colau i dels comuns a Catalunya (només arribarem a bon port "si es dona suport i es voten alcaldesses com Ada Colau i la seva gent d’En Comú Podem", va dir el maig del 2019). Navarro va ser denunciat públicament l'abril del 2023 per situacions molt greus d'abús de poder i episodis de maltractament laboral terrorífics. Tot contemplant aquest primer paisatge, el doctor Íñigo Errejón Galván pot estar tranquil: no li passarà res, tot s'oblidarà aviat. De Navarro ja no se'n recorda ningú i del passat de Verstrynge gairebé tampoc gràcies a mantenir posicions d'extrema esquerra i, per tant, de disposar d'una superioritat moral que cap periodista dòcil i poc documentadet li discutiria. Errejón no en serà pas l'excepció.

2. Aquesta consideració sobre els mitjans ens porta al segon cromo. Permet que anem completant la panoràmica del peculiar univers mental on habita aquest personatge i els seus amics, coneguts i saludats. Se'n recorden del no-cas d'Eduard Pujol, per exemple? La regidora de Pineda de Mar Noemí Llorens va fer una denúncia falsa per assetjament, com ella mateixa va reconèixer després, amb la intenció de "fer mal". A Pujol el van crucificar mediàticament i va passar a ser un cadàver civil ipso facto. En canvi, jo diria que el nom de Jimmy Bennett no els sona de res, i és normal: la majoria de mitjans van ocultar aquest nom fins a extrems que des de la perspectiva de la deontologia periodística poden ser considerats inquietants. Resulta que una de les impulsores del Me Too, Asia Argento, va abusar d'ell quan encara era menor d'edat. Per evitar la denúncia, li va pagar 380.000 dòlars trinco-trinco. Tornem a la mateixa conclusió que abans: Errejón pot estar tranquil. Ningú sap qui és Jimmy Bennett, però tothom recorda que Eduard Pujol va ser durant un temps una mena de monstre degenerat. Com que Asia Argento pertany a la mateixa galàxia política d’Errejón, té dret a l'oblit. Altres no. Totes aquestes coses avui neixen, es podreixen i moren a la gran latrina de les xarxes socials. La tragèdia de tot plegat és que la immensa majoria de denúncies per maltractament són certes i que la immensa majoria de les víctimes són dones. Errejón, doncs, no sap el mal que ha fet. O potser sí…

3. El 15-M va ser la versió paròdica mil·lennial del Maig del 68, que per la seva banda fou una paròdia pop de la revolució del 1848. Paròdic o no, el 15-M era joc ideològic pur, sense cap mena d'horitzó polític real, realista o vagament realitzable. La seva cosmovisió era una barreja de marxisme desobreritzat, progressisme purament estètic, axiologia postmaterial (en el sentit de Ronald Inglehart) i constructivisme postmodern guiat per personatges com Michel Foucault, el sant Tomàs d'Aquino de l'escolàstica de gènere. Aquest brou espès però alhora insubstancial que parodiava una revolució de burletes tenia un problema: el de la gestió del desig. Sí, ja sé que sona estrany, però el problema del camarada Errejón i dels seus companys de viatge era i és exactament aquest. Repassin la patètica carta d'aquest impresentable i ho entendran. És un compendi intel·lectualitzat d’excuses en clau ideològica, no ètica, i potser la podrien compartir alguns dels seus correligionaris. Si fa no fa és això: “Tinc una inquietud a la bragueta que sé que és lesiva per a les dones que tenen la mala sort de creuar-se amb mi; però, esclar, allò que considerem que està bé o que està malament només és una construcció cultural alienant creada per la religió i tal i qual, i a més és impossible escapar-se de l’influx tòxic de l'heteropatriarcat binarista controlat per l'Íbex-35, la CIA i el Vaticà, i això i allò altre, i gira que tomba i tomba que gira. Per tant, no soc responsable del que faig i per això no penso demanar perdó. I si no penses com jo, passa que ets un fatxa d'extrema dreta i t’haurien de cancel·lar, entesos?”