Si el món s’ensorra

Badalona en va plena: els d’Adif volen instal·lar pantalles acústiques a la Rambla per reduir el soroll dels trens. Serien unes barreres d’entre tres i cinc metres que, com és obvi, impedirien veure el mar. La sorpresa és majúscula, atès que en els anys que fa que visc a Badalona –que són molts– mai no he vist ni una trista pancarta en aquesta zona que digui “Prou soroll”, ni he sentit mai cap veí de la zona que es queixi per aquest motiu. Tothom sap que, si ets tan afortunat de viure a la Rambla, el terrabastall que fa el tren quan passa només el sents els primers dies, després t’hi acostumes i és com si no existís.

Molts badalonins de soca-rel fins i tot són contraris a un hipotètic soterrament de les vies. Troben que el tren forma part del paisatge, que és una tradició que els nens petits saludin el tren quan passa i que és un tret de la idiosincràsia badalonina que les converses –a les terrasses dels bars o als bancs– s’interrompin uns segons quan arriba el soroll ferroviari i es reprenguin al punt on s’havien quedat, amb tota naturalitat, quan ha passat l’últim vagó.

És a dir, potser per primera vegada a la història, algú ha decidit invertir a Badalona per reparar una molèstia de la qual ningú no s’ha queixat. Per quina secreta i potser vergonyosa raó va tirar endavant aquest projecte és una cosa que, amb tota probabilitat, no sabrem mai. No cal, però, ser gaire malpensada per intuir que algú hi faria un bon negoci.

La gent –aquesta massa innocent i mesella de la qual formo part– gosem preguntar-nos: si Adif vol i pot fer una inversió com aquesta, per què no millora el servei de Rodalies, que pateix contínuament talls i retards? 

El ple de l’ajuntament badaloní va aprovar la setmana passada per unanimitat una moció contra aquest projecte. També hi ha unanimitat entre la població. De fet, crec que no hi hauria causa que en despertés tanta (potser només si deixessin de fabricar-se les patates Corominas). 

El savi local Jordi Ballesteros ho ha aprofitat per recordar al seu blog (que trobareu a Twitter: @hospitabulis) que l’any 1847 els pescadors badalonins no veien gaire clar el traçat de les vies del tren tan a prop de les seves barques i, tot imitant Penèlope, a les nits sortien a desfer les obres que els operaris havien fet durant el dia.

Gairebé dos segles després, la via del tren a baix a mar s’ha incorporat absolutament al paisatge i no m’estranyaria que, si el projecte de les pantalles tirés endavant, es repetís el fer i desfer a les nits dels rebesavis pescadors.

És el que té prendre decisions des d’un despatx de Madrid que afecten un lloc que es troba a més de sis-cents quilòmetres i que ningú dels que han participat en el projecte s’ha molestat a conèixer. 

Badalona és una ciutat acostumada a patir: va haver de viure molts anys sense gaudir d’una platja contaminada. Passejar per la Rambla o seure-hi a fer una cervesa davant del mar és un consol per als ciutadans de totes les classes, cultures i races. L’altre dia una noia italiana em parlava del caràcter dels napolitans, que semblen viure tan gustosament enmig del caos d’aquella ciutat bruta, desorganitzada i, tanmateix, atractiva. El secret –deia la italiana– és que són gent que viuen als peus d’un volcà. El Vesuvi pot esclatar qualsevol dia i els científics diuen que no és descartable una erupció violenta i destructiva. Per això viuen amb alegria malgrat tot, perquè, com cantava Raffaella Carrà, els napolitans pensen que se per caso cadesse il mondo io mi sposto un pò più in la  (per si de cas el món s’ensorra, jo m’aparto una mica).

A Badalona preferim el soroll del tren que privar-nos de la bellesa del mar. Com a la vida: m’estimo més el terrabastall de sentiments que protegir-me’n havent de prescindir de l’amor.