El “món econòmic” i l’interès general
El clam unànime del “món econòmic” -l’alt empresariat- a favor de l’ampliació del Prat ens ha deixat frases antològiques: “Els sectarismes ideològics -diu el “món econòmic”- no poden passar per davant de l’interès general”. No entraré aquí a discutir si cal o no ampliar el Prat. Em limitaré a constatar una evidència: “el món econòmic” està amarat d’ideologia sectària, i per fer-se una idea de la seva empatia i proximitat amb l’interès general només cal donar un cop d’ull als sous dels grans executius. La seva ideologia s’anomena neoliberalisme, i és la creença que amb més lliure mercat, menys impostos als més rics, desregulació laboral i, sobretot, més creixement i consum, tots viurem millor i serem més feliços. I en els 40 anys que hi portem sotmesos, la desigualtat no ha parat d’avançar, la democràcia no ha parat de retrocedir i el canvi climàtic no ha parat d’accelerar-se.
Amb el covid s’ha parlat molt de canvi de model econòmic. En més d’un sentit, la pandèmia és un emissari del desastre a què ens precipitem si ens hi quedem. És impossible frenar l’escalfament mantenint un model basat en atiar el consumisme i el creixement desaforat, i que consagra com a valors la cobdícia i l’individualisme. És una incompatibilitat tan òbvia, tan constatable científicament -en graus centígrads-, que només el sectarisme pot ignorar-la. I és urgent que aquest sectarisme ideològic -el del “món econòmic”- deixi de passar per davant de l’interès general, i que els líders que votem manin més que els milmilionaris que no votem a l’hora de prendre decisions com ampliar el Prat. I sí, ja sé que la política és el blanc de totes les ires, però què ens queda a part de valorar-la i dignificar-la?: ¿líders com Trump i Bolsonaro?
Però les grans frases del “món econòmic” no s’acaben aquí: “¿Serem capaços de negar a les generacions futures el que les anteriors van fer per nosaltres?” És una pregunta que només es pot fer des d’una profunda ignorància o un fanàtic menyspreu de totes les evidències que els científics acumulen sobre l’impacte de l’acció humana en el medi ambient i la diversitat biològica. És una frase aberrant perquè, igual que l’altra, passa a ser exacta quan la capgirem: és justament pensant en les futures generacions que de cap manera podem fer el mateix que les anteriors van fer per nosaltres. La frase obvia una evidència: que el creixement econòmic ha sigut depredador en molts sentits i que aquesta depredació té límits, és insostenible i només es pot mantenir assumint que farà la vida dels que vindran més invivible. Les anteriors generacions tenien una ínfima, per no dir nul·la, consciència ecològica que les actuals només poden emular negant la ciència.
No sé si ara cal ampliar el Prat, però sé que si cada generació l’amplia una mica -per no ser menys que l’anterior- el delta del Llobregat acabarà asfaltat. I també tinc clar que l’advocat menys fiable de qualsevol projecte és el grup social que espera treure’n uns grans beneficis a curt termini: és qui té més motius per ignorar o per minimitzar els prejudicis que, a la llarga, acabarà provocant al conjunt dels ciutadans.
