El món diu ‘no’ a la vigilància

Aquests dies fa dos anys que tres periodistes i jo treballàvem nerviosos a l’habitació d’un hotel de Hong Kong, a l’espera de saber com reaccionaria el món davant la revelació que l’Agència de Seguretat Nacional havia recopilat dades de gairebé totes les trucades telefòniques dels Estats Units. Durant els dies següents, aquells i altres periodistes van publicar documents que demostraven que diversos governs democràtics havien vigilat les activitats privades de ciutadans normals que no havien fet res dolent.

Al cap de pocs dies va arribar la resposta del govern nord-americà, que va presentar càrrecs en contra meu a l’empara d’unes lleis sobre l’espionatge de l’època de la Primera Guerra Mundial. Els advocats dels periodistes els van avisar que s’arriscaven a ser arrestats o a rebre una citació judicial si tornaven als Estats Units. Els polítics es van afanyar a condemnar les nostres accions, titllades d’antiamericanes i de traïdores.

Dintre meu hi havia moments en què m’inquietava la possibilitat que haguéssim posat en perill unes vides privilegiades com les nostres per no res; em feia por que els ciutadans reaccionessin davant d’aquestes revelacions amb indiferència o amb el cinisme de qui ho ha vist tot.

Mai he estat tan satisfet d’haver-me equivocat tant.

La diferència, dos anys després, és enorme. En un sol mes els tribunals van declarar il·legal l’invasiu programa de seguiment de trucades de la NSA, que el Congrés també va desautoritzar. Ara que la investigació de la junta de supervisió designada per la Casa Blanca ha descobert que aquest programa no va evitar ni un sol atemptat terrorista, fins i tot el president -que l’havia defensat com a necessari i havia criticat que es fes públic- ha ordenat que se suspengui definitivament.

Aquest és el poder que té una opinió pública ben informada.

Que s’hagi posat fi a la vigilància massiva de les trucades telefòniques privades -emparada per la Patriot Act-és una victòria històrica per als drets de tots els ciutadans, però no és sinó la conseqüència més recent del canvi que s’ha produït en la consciència mundial. Des del 2013, institucions de tot Europa han declarat il·legals altres lleis i operacions semblants i han imposat noves restriccions per a futures activitats. Les Nacions Unides han condemnat la vigilància massiva com a indiscutible violació dels drets humans. A l’Amèrica Llatina, les iniciatives dels ciutadans brasilers s’han traduït en la formulació del Marc Civil, una declaració dels drets civils dels usuaris d’internet. El Consell d’Europa, conscient del paper decisiu d’una ciutadania ben informada a l’hora de corregir els excessos governamentals, ha demanat que s’aprovin noves lleis per protegir els delators que revelen aquesta mena de secrets.

Però encara s’ha avançat més de pressa més enllà de les fronteres de la llei. Els tècnics han treballat infatigablement per redissenyar la seguretat dels dispositius que ens envolten, així com el mateix llenguatge d’internet. S’han detectat i corregit defectes secrets que hi havia en infraestructures fonamentals i que els governs havien aprofitat per facilitar la vigilància massiva. Dispositius bàsics de seguretat, com ara l’encriptació -abans considerada esotèrica i innecessària-, estan habilitats ara per defecte en els productes d’empreses pioneres com Apple, cosa que garanteix que la nostra vida privada continuarà sent privada encara que ens robin el mòbil. Aquests canvis estructurals de caràcter tecnològic poden garantir l’accés a una privacitat bàsica més enllà de les fronteres i protegir, així, els ciutadans corrents de l’aprovació arbitrària de lleis contra la privacitat, com les que ara planen sobre Rússia.

Tot i que hem avançat molt, el dret a la privacitat -fonament de les llibertats consagrades a la Carta de Drets dels Estats Units- encara està amenaçat. L’Agència Nacional de Seguretat ha contractat alguns dels serveis en línia més populars del món perquè col·laborin en els programes de vigilància massiva, i governs de tot el planeta pressionen les empreses de tecnologia perquè treballin en contra dels seus clients en comptes de fer-ho a favor seu. Es continuen interceptant milers de milions de dades de localització dels telèfons mòbils sense tenir en compte la culpabilitat o innocència dels afectats. Ens hem assabentat que el govern nord-americà debilita deliberadament la seguretat, tan fonamental a internet, per mitjà de les anomenades portes del darrere, que transformen les vides privades en llibres oberts. Encara s’intercepten i es controlen -a una escala sense precedents en la història- metadades que revelen les relacions personals i els interessos dels usuaris d’internet: si esteu llegint aquest article en línia, el govern nord-americà ja n’ha pres nota.

Els caps de les xarxes d’espionatge d’Austràlia, el Canadà i França han aprofitat tragèdies recents per mirar d’obtenir nous poders que els permetin envair la nostra intimitat, malgrat les proves que aquesta mena d’iniciatives no haurien impedit els atemptats. Fa poc, el primer ministre britànic, David Cameron, feia aquesta reflexió: “¿Permetrem que la gent faci servir un mitjà de comunicació que ni tan sols podem entendre?” Aviat va trobar ell mateix la resposta i va proclamar: “Durant massa temps hem sigut una societat passiva i tolerant que deia als ciutadans: si compleixes les lleis, et deixarem en pau”.

Quan va començar el nou mil·lenni, pocs s’imaginaven que els ciutadans de democràcies desenvolupades aviat es veurien obligats a defensar el concepte de societat oberta contra els seus propis dirigents.

Però l’equilibri de forces està començant a canviar. Som testimonis de l’aparició d’una generació que no va viure el terror, una generació que rebutja una visió del món definida per una tragèdia concreta. Per primera vegada des dels atemptats de l’11 de Setembre, veiem perfilar-se una política que s’aparta de la reacció i la por en favor de la capacitat de recuperació i la raó. Amb cada victòria als tribunals, amb cada canvi de lleis, demostrem que els fets són més convincents que la por. I, com a societat, tornem a descobrir que el valor d’un dret no rau en el que oculta, sinó en el que protegeix.