El món i el Covid-19

Uns amics anglesos em truquen i em demanen si penso que podrem resistir dos mesos amb els nostres països aturats, com han fet a la Xina. Al Regne Unit les coses han virat de cop en poques hores. Les corbes que mostren el nombre de persones infectades agafen pendents exponencials. Parlem de dades. Això és nou. Som en el temps dels matemàtics, en el temps de les dades obertes, de la supercomputació aplicada per interpretar-les, per fugir de l’opiniocràcia i posar les notícies en perspectiva de realitat acurada. Som en temps de previsions. També en temps de canvis sobtats. Al Regne Unit, a França, a Catalunya; a Itàlia, no cal ni dir-ho. D’Itàlia em truca la professora Svalduz, de la Universitat de Pàdua, a la regió del Vèneto. Ha replantejat de dalt a baix el curs d’història de l’arquitectura que dirigeix. Les classes són retransmeses per Skype. La telepresència ha esdevingut normal per assegurar els intercanvis amb els alumnes. O això, o perdre el curs. Parlem de realitat virtual aplicada a la docència de manera massiva. És la nova frontera. La vèiem lluny. A Itàlia, i segurament a molts altres llocs, la veuen molt més a prop. Com a Stuttgart, des d’on el despatx d’arquitectura Lava, un dels més innovadors del món, envia tot el material en arxius que podem veure amb les darreres ulleres desenvolupades per a tecnologia de realitat mixta: gràcies a aquesta tecnologia, podem entrar a la realitat virtual barrejant-la amb el nostre entorn. Així som uns quants els que podem veure i viure la virtualitat, mentre veiem i vivim en el món real. L’eina fins ara formava més part dels salons de la innovació que no pas dels despatxos de treball. Ara, en molt poques setmanes, les eines que no eren res més que prototips han esdevingut una necessitat total i absoluta. O això, o aturar-nos.

Escric des d’un dels països del golf Pèrsic, a la cruïlla entre Orient i Occident. Aquesta darrera frase, que sona a catàleg barat, no té res de metafòric. Orient comença a la nova terminal d’Istanbul, segueix a l’aeroport de Dubai i té un dels punts d’eclosió més espectaculars del món a la terminal nord de l’aeroport internacional de Jiddah, el més proper a la Meca. Qui no hagi tingut l’experiència de veure i de viure -altre cop veure i viure- aquests aeroports durant els dies del hajj, difícilment pot comprendre la dimensió social, religiosa i cultural de l’islam. De fet, en qualsevol d’aquests aeroports ser testimoni de l’ umra, del pelegrinatge, és un esdeveniment permanent, massiu. Ja fa setmanes que els aeroports són buits, però. Setmanes que els avions van a mitja ocupació. El tancament de la Meca i de Medina ha aturat el flux permanent de pelegrins. Les autoritats saudites no s’ho van pensar dues vegades i van tirar pel dret. Fa dies. No va ser una decisió gens fàcil, però avui tothom té clar que va ser una decisió encertada. Exemplar. Cal tenir en compte el que milions de pelegrins arrosseguen, atès que tot comença a casa, des de Jakarta fins a Dakar. Ningú no dona voltes al voltant de la Kaaba. Un món del nostre món que s’ha aturat. Un altre.

Els meus companys indis, la majoria consultors, fa hores que busquen bitllets per tornar a Bombai. Saben que poden tancar l’espai aeri indi en qualsevol moment. També l’espai aeri del país on som. L’angoixa augmenta per moments. Les reunions s’escurcen. El client passa a ser secundari. Són a Ho Chi Minh City. Alguns van tornar ahir de Rangun. D’altres miren de sortir de Singapur. Quan parlem no puc evitar pensar en les històries de la Guerra Civil: qui no ha sentit a parlar dels darrers dies abans de la caiguda de Barcelona el 26 de gener del 39? Recordo també els documents impressionants d’en Rovira i Virgili, els epistolaris d’en Riba, d’en Coromines. La sensació que l’enemic s’ho menjava tot, que cal fugir, corrents, deixant-ho tot enrere. Tornar a Bombai, a Madràs, però també a Los Angeles, és cada cop més difícil. No trobem bitllets. No hi ha agències obertes. Ningú no pensa en res més que en fugir per cames fins que hi ha qui diu: ¿no seria millor que ens quedéssim on som?

El Covid-19 ens ha desvetllat de diversos somnis. Aquests dies he vist persones amb mascareta en hotels amb moltes estrelles, i també en una haima, al mig del desert. En un taxi a Culver City, Califòrnia, i en un taxi a Londres. No hi ha racons segurs; tots naveguem en el mateix planeta i no podem donar res per descomptat. Potser ja era hora que ens n’adonéssim. Em truquen de Hong Kong i em diuen que hem de tenir paciència. Que tornaran els bons temps. L’amic que em truca em recorda que ja som al març, a tocar de la primavera. Fa un silenci i rebla: tanmateix, Antoni, cuideu-vos dels idus de març.