Un món a la carta
Mentre els líders de les dues superpotències mundials, els EUA i la Xina, es reuneixen en una cimera a San Francisco, molts observadors tornen a la gran simplicitat bipolar del passat. Una nova Guerra Freda! Occident contra tots els altres! Democràcia contra autocràcia! Guanyem-nos el favor del Sud Global! Però el gran historiador suís Jacob Burckhardt ja ens va advertir que ens guardéssim dels “terribles simplificadors”. Per començar a ser savis hem d’entendre que ara vivim en un món fragmentat entre moltes potències grans i mitjanes que no s’arrengleren només en dos bàndols.
Els resultats d’un ambiciós conjunt de sondejos, efectuats a tot el món i publicats avui, ens ajuden a entendre aquest nou desordre mundial. Aquest sondeig, fet per encàrrec del Consell Europeu de Relacions Exteriors i un projecte d’investigació de la Universitat d’Oxford que codirigeixo, Europe in a Changing World, és el segon que estudia els països que anomenem abreujadament amb les sigles en anglès CITRUS: la Xina, l'Índia, Turquia, Rússia i els Estats Units. Aquesta tardor hi hem afegit cinc grans països no europeus –l’Aràbia Saudita, Indonèsia, Sud-àfrica, el Brasil i Corea del Sud–, a més de cobrir onze estats europeus.
Algunes de les conclusions us faran perdre la son. Més de la meitat dels enquestats xinesos, saudites i turcs diuen que els Estats Units estan en guerra amb Rússia. En aquests països –i també a l’Índia i Indonèsia–, hi ha una clara majoria convençuda que Rússia derrotarà Ucraïna abans de cinc anys. Més de la meitat dels enquestats xinesos, saudites i russos creuen que segurament la Unió Europea haurà desaparegut d’aquí a vint anys. Aquesta és també l’opinió del 45% dels enquestats a Turquia (candidata reconeguda a convertir-se en membre d’aquesta Unió presumptament en desintegració) i, cosa força sorprenent, també d’un terç dels europeus als quals ho hem preguntat. Curiosament, hi ha una correlació entre el convenciment que la UE segurament es dissoldrà i la idea que Rússia guanyarà probablement la guerra d’Ucraïna. Combineu-ho tot plegat i entendreu fins a quin punt a Ucraïna ens hi juguem la credibilitat d’Europa i els Estats Units.
La nostra enquesta es va acabar de fer abans que esclatés una altra guerra, la d’Israel i Hamàs, que agreuja encara més el nou desordre mundial, però sí que hi havíem inclòs una pregunta sobre la probabilitat que, en un termini de cinc anys, els Estats Units i la Xina entressin en una confrontació militar directa a causa de Taiwan. El 52% dels enquestats xinesos i el 39% dels nord-americans contesten que és probable. Les profecies d’aquesta mena poden autocomplir-se.
Vet aquí una altra cosa que us farà perdre la son: pel que fa als estats que encara no disposen d’armament nuclear, el 62% dels enquestats saudites, el 56% dels sud-coreans, el 48% dels turcs i el 41% dels sud-africans són partidaris que els seus països tinguin accés a aquesta mena d’armes.
També hi ha bones notícies per a Occident: Europa i els EUA guanyen per golejada el concurs de bellesa del soft power. A la pregunta d’on els agradaria viure si no fos al seu país, una clara majoria de brasilers, saudites, sud-africans, sud-coreans i turcs contesten que a Europa o als Estats Units. La proporció d’enquestats que trien la Xina supera el 10% només a Sud-àfrica, i gairebé ningú vol viure a Rússia. Però l’atractiu d’Occident va més enllà. Amb l’excepció de Rússia, la majoria d’enquestats d’aquests països trien “els Estats Units i els seus socis” per damunt de “la Xina i els seus socis" pels drets humans i la regulació d’internet. També diuen que Rússia no forma part d’Europa “pel que fa als seus actuals valors polítics”, i això indica clarament que associen Europa amb tota una sèrie de valors.
No admiren gens ni mica el hard power europeu, però els impressiona el dels EUA. Pel que fa al comerç, la Xina és el soci preferit, però gairebé tots aquests països es decanten pels Estats Units en lloc de la Xina en el camp de “la cooperació en matèria de seguretat”. Aleshores els vam fer una pregunta més difícil: “Si el teu país es veiés obligat a triar entre formar part d’un bloc de països nord-americà o un de xinès, ¿on preferiries anar a parar?” Els EUA van ser els indiscutibles guanyadors. A l’hora de la veritat, els enquestats brasilers, indis, saudites, sud-africans, sud-coreans i turcs triarien un bloc liderat pels Estats Units. A Indonèsia la competició està més disputada, però en això, com en moltes coses més, l’única excepció clara és Rússia.
Així doncs, ¿tots els altres prefereixen Occident? Doncs potser sí en cas que es veiessin obligats a triar. Però el que en realitat es desprèn de les nostres dues enquestes, juntament amb altres dades, és que la major part d’aquests països pensen que poden decantar-se per no decantar-se. Poden tenir unes relacions econòmiques més estretes amb la Xina, cooperar amb els EUA en matèria de seguretat i, alhora, beneficiar-se de tots els plaers que ofereix el soft power europeu. Un món amb moltes potències que competeixen entre si els dona l’oportunitat de triar i remenar.
En un món multipolar d’aquest tipus no hi ha lloc per al multilateralisme, ni tan sols per a la no-alineació tal com s’entenia a la Guerra Freda, sinó per al que el líder indi Narendra Modi ha anomenat multialineació. Una gran potència entre altres grans potències persegueix els seus propis interessos nacionals allà on la portin, i s’alinea amb diferents socis segons el tema de què es tracti. Els coautors del meu estudi, Ivan Krastev i Mark Leonard, i jo mateix en diem un món a la carta, a diferència dels vells menús fixos de la Guerra Freda, als quals es remunta el president Joe Biden amb el seu plantejament binari de democràcia o autocràcia.
Molta gent s’ho ha passat bé (i s’han trencat unes quantes amistats) amb el joc de taula Diplomacy, en què els jugadors representen les grans potències europees de principis del segle XX que forgen aliances sagrades i perpètues, tot i que després canvien de bàndol a traïció i deixen el seu millor amic a l’estacada. Però a principis del segle XXI l’autèntica diplomàcia abasta tot el món i és ara un joc quadridimensional. Et pots alinear amb els EUA en temes de seguretat i aproximar-te alhora a Rússia en matèria d’energia i a la Xina en l’àmbit comercial. Les grans potències no europees no són les úniques que practiquen aquest joc. La Sèrbia d’Aleksandar Vucic també hi juga, i l’hongarès Viktor Orbán és el més cínic del tauler.
La lliçó que n’ha d’extreure Occident és que no hem d’abandonar els nostres valors; hem de ser molt més intel·ligents i veure el món tal com és, no com ens agradaria que fos. Hem d’evitar tots aquests plantejaments binaris i simplistes, i desenvolupar estratègies específiques per a potències grans i mitjanes, com ara l’Índia, Sud-àfrica o Turquia. Si no entenem les noves regles del joc, no guanyarem mai.
