Un món capgirat
BarcelonaL’any 1997 el periodista i escriptor indoamericà Fareed Zakaria va vaticinar l’adveniment de la democràcia il·liberal: “Règims elegits democràticament […] ignoren rutinàriament els límits constitucionals sobre el seu poder i priven els seus ciutadans de drets i llibertats bàsics. Del Perú a l’Autoritat Palestina, de Sierra Leone a Eslovàquia, del Pakistan a les Filipines, veiem l’augment d’un fenomen pertorbador en l’escena internacional: la democràcia il·liberal”.
Vint anys després, el mateix autor veu amb impotència com les seves prediccions s’han complert fins al punt que la democràcia il·liberal ha posat un peu als mateixos Estats Units, “un cas que hauria de preocupar tothom, republicà o demòcrata, simpatitzant o crític de Donald Trump”, va admetre ell mateix fa unes setmanes al Washington Post. L’accés de Trump al lideratge de la primera potència mundial està capgirant la manera d’entendre les relacions internacionals. I el que abans eren principis com els drets humans, la llibertat de pensament, el valor de la diversitat i el concert entre països -als quals calia aspirar- deixa ara pas a una zona grisa on impera el replegament, la prevenció davant del que és desconegut i els tics autoritaris. Tot, de la mà del populisme.
El populisme s’estén
Crisis com l’econòmica sacsegen consciències i l’‘statu quo’
Amb l’embriagador daurat de la Torre Trump de fons, el líder del UKIP britànic, Nigel Farage, i el flamant guanyador de les eleccions als EUA, Donald Trump, van ser immortalitzats en una foto -somrients- que marca l’inici d’una nova era. La victòria del Brexit i la de Trump van de la mà, són els dos exemples més evidents que els electors ja en tenen prou i opten per votar contra l’ statu quo. Els moviments populistes arreu del món, heterogenis políticament, avancen a les urnes imposant el seu discurs de la por contra el que perceben com a amenaces: la política tradicional, el poder de les elits, la immigració, les organitzacions internacionals o la globalització -finalment-, en un sentit ampli.
I el primer efecte de tot plegat és una regressió en drets i llibertats: “El creixement del populisme és una seriosa amenaça per als drets humans”, alerta Kenneth Roth, director executiu de Human Rights Watch en l’Informe Mundial 2017. “Massa líders polítics occidentals sembla que han perdut la confiança en els valors dels drets humans, i només els donen un suport tebi”, afegeix Roth. Sense rebuscar gaire, el mateix Donald Trump no va fer cap referència als drets humans en el seu discurs de presa de possessió el 20 de gener.
“Els populistes són experts en la política d’agitació i formen un «eix de la por» a tot Occident que explota les inseguretats i els greuges de l’electorat, sovint capgirant els fets o escampant mentides”, resumeix l’informe de la Conferència de Seguretat de Munic que se celebra aquest cap de setmana. “A tot arreu les eleccions mostren un auge del populisme que amb quatre frases simples sembla que ho hagin d’arreglar tot. Als EUA no hi havia manera de fer entrar molts votants de Trump en raó, estaven convençuts que el magnat ho arreglaria tot”, explica el catedràtic Antoni Segura, president del Cidob.
“El populisme no és un fenomen nou, fa temps que existeix. Però a causa del moment econòmic i mediàtic ha trobat unes oportunitats per obtenir triomfs a les urnes, encara que sigui pels pèls. Això ha passat amb el Brexit i Trump, però aquestes dues victòries són tan centrals que ara ja tot és possible d’imaginar, partits que abans eren marginals poden guanyar als Països Baixos o França. Ells mateixos poden dir que ara ja són un partit de govern”, alerta Jordi Vaquer, director d’Open Society Initiative for Europe.
La democràcia, tocada
La identificació amb el neoliberalisme erosiona el model
“Amb les forces populistes i nacionalistes fent guanys significatius en estats democràtics, el 2016 ha sigut l’onzè any consecutiu de declivi de la llibertat global”, acaba d’alertar el think tank nord-americà Freedom House. Turquia ha caigut 28 posicions en 10 anys en el rànquing que mesura l’estat de les llibertats al món. I Hongria, on el primer ministre, Viktor Orbán, acaba de proclamar el final de la “no-democràcia liberal” i el naixement de la “democràcia real”, ha caigut 16 posicions també en aquest temps.
“Hi ha hagut una identificació massa forta entre el neoliberalisme capitalista i la democràcia basada en un equilibri de poders i quan s’associa desregulacions, privatitzacions i redistribució cap amunt com si fos part intrínseca de la democràcia liberal, aquesta queda tocada de mort”, explica Jordi Vaquer. “I quan el discurs de la democràcia liberal fracassa, els sistemes se salten les seves normes internes, consideren que no estan obligats a respectar-les. Així apareixen les formes de Putin o d’Erdogan i ara el discurs de Trump, que s’assembla molt”, diu.
“Si estem vivint una erosió de la democràcia, ens l’hem guanyat a pols. Els governs han sigut cada cop menys sensibles a les desigualtats i no han donat resposta a les necessitats de la població. I així arriba això de «primer els de casa» de Trump i tota l’extrema dreta europea. És molt perillós”, reflexiona Segura.
A tot això s’hi suma que la crisi econòmica -que ha impactat amb força a Europa- però també la de refugiats han mostrat moltes vegades la incapacitat d’implementar la solució més honesta. “La democràcia ha patit un procés de deslegitimació quan s’han posat límits a la voluntat popular. Hi ha consensos que es deia que suposadament no es podien tocar tot i que la gent ho volgués i ara han arribat forces populistes que han dit: «Per què no?»”, explica Berta Barbet, politòloga i editora de Politikon.
El (des)ordre mundial
Un món unilateral, sense organitzacions internacionals
Els populismes reivindiquen el replegament sobre els països. “Necessiten un poble definit i el fan coincidir amb l’estat. Al final s’imposa la idea que «a mi ningú al món m’ha de dir què haig de fer». I poder arribar a consensos, cooperar, tenir una visió més global entre estats es qüestiona”, explica Berta Barbet. És la defunció del multilateralisme, el qüestionament d’organitzacions com l’ONU, la UE o la mateixa Organització Internacional del Comerç (OMC), identificades amb la política neoliberal que ha impregnat moltes democràcies. I això just quan “un món cada cop més caòtic necessita institucionals multilaterals cada cop més fortes”, com va alertar dimecres el nou secretari general de l’ONU, António Guterres.
S’imposa el caos com la posició de força en l’escenari mundial i el mateix Donald Trump juga amb una incertesa que l’enforteix. “La imprevisibilitat se situa ara al centre del sistema amb Donald Trump. I, en la teoria dels jocs, la posició més forta sempre és la imprevisible. Com més difícil de preveure, millor és la jugada”, reflexiona Vaquer, que alerta que, quan demà farà un mes de l’arribada al poder de Trump, encara està per veure quins canvis reals ens ofereix la política nord-americana. “Al final és important pensar que als votants de Trump no els interessa gens la política exterior, no l’han votat perquè faci una aliança amb Rússia. Els preocupa la situació interna dins del seu país i és per això que li van donar suport”, conclou Jordi Vaquer.
Però encara que Trump pensi més portes endins que fora de casa, molts dels seus últims gestos desequilibren l’escenari mundial. Només aquesta última setmana ha enterrat 40 anys de consens diplomàtic al voltant de la resolució del conflicte israeliano-palestí, ha retret als socis de l’OTAN no gastar prou en defensa i ha prescindit d’un assessor seu que havia fet tractes amb Rússia, uns contactes dels quals va ser conscient durant setmanes.
“Al final, qui pateix més les conseqüències d’aquesta nova era és la UE. Tant Trump com el Brexit tenen un mateix objectiu: debilitar Europa. És el primer cop que als EUA hi ha interès que la UE no sigui un èxit. I això és una mala notícia”, conclou Jordi Vaquer.