Un món al revés
La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.
Scott Warren encara un judici en què li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants de l’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units travessen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des del 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.
Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Anabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració il·legal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser confiscat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al port de Barcelona 100 dies a principis d’any.
A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici en què estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.
La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que estan en perill, ha viscut fins fa ben poc sota l’amenaça de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.
¿Són exemples trets del guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.
Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els últims anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.
Segons United, fins a finals del 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: buscar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.
Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.
Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia, que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara aquest operatiu ja no té cap vaixell.
Europa no té cap projecte per salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, a la Mediterrània. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin sentir vergonya. Que callin. Que no ens molestin.
Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.
Si no el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.