El món d'ahir i el món que ve
Com en el gran llibre de Stefan Zweig, parlem del món d’ahir des de la nostàlgia de la comprensió i la desesperança de la perplexitat. La primera mira al passat veient-hi casa seva, la segona veu el futur com un territori inhòspit. L’emergència del món d’ahir en cada vida és el símptoma indefectible que ens fem grans. I no és només l’edat –hi ha joves grans i grans molt joves–: és la renúncia a ser del tot ara i aquí.
El meu món d’ahir cobra forma i sentit en les veus d’una ràdio que poblen els despertars de la meva infància: en la "conexión múltiple y simultánea" amb els corresponsals a tot el món que sota la batuta sorneguera de Don Victoriano posava en solfa l’actualitat aprofitant l’escletxa liberal oberta per Fraga. Encara sota l’escalfor dels llençols, Cirilo Rodríguez o Jesús Hermida m’explicaven l’assassinat de Luther King o l’arribada de l’home a la Lluna. Era un món ple de riscos i interrogants. Al caire, com ara, d’autodestruir-se. I el meu pare repetia sovint que era “una farsa”. Però aquella farsa sortia d’un túnel. ¿Podem mirar al futur esperançats quan sentim que hi estem entrant?
Un món d’ahir més petit i recent el tinc tot just a la meva esquena a la redacció de l'Avui. Som al canvi de segle i a la secció de món hi treballen de costat Ana Alba i David Caminada. Ara ella s’aixeca i li pregunta no sé què a la correctora Montse Gómez. Sentint-los encara tan plens de vida, no puc evitar pensar que l’absurda mort de tots tres en pocs mesos és part d’una mort més general i irreparable: la de la intel·ligència sensible, humil i rigorosa que volia entendre el món i millorar-lo, que encara creia que podia canviar-lo. I aquesta noble follia també em sembla el món d’ahir.
¿Som només nosaltres o és també el món qui s’ha fet gran? Què cal que passi per fer d’aquesta postguerra que s’acosta un túnel amb alguna llum al final? Sobre la runa i l’immens horror de les dues guerres mundials, brillava un món ple de promeses per als que no havien quedat atrapats pels seus fantasmes. ¿És ple de promeses aquest món que se’ns escalfa?
En aquests dies de confinament, penso en la confinada Anna Frank. El virus que no la deixava sortir pels carrers d’Amsterdam va acabar entrant a l’annex. Ja a Bergen-Belsen, i havent mort la seva germana Margot, la vida va deixar d’importar-li. Però abans que això passés va deixar escrit: “És difícil en temps com aquests pensar en ideals, somnis i esperances, només perquè els acabi esclafant la crua realitat. És un miracle que no abandoni tots els meus ideals. Tanmateix, m’hi aferro perquè continuo creient, malgrat tot, que la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”. No hi ha coronavirus ni canvi climàtic que pugui derrotar aquesta creença i és només aquesta creença –per ingènua i pueril que ens sembli– la llum al final del túnel del món que ve... i de tots els mons d’ahir.
