1. L'arriscada aventura de recompondre l'URSS, és a dir, la darrera versió de l'imperialisme rus, va pel bon camí. Vladímir Putin ha demostrat que l'important no és la força de la qual disposes, sinó la feblesa de l'enemic a abatre, que per descomptat no és només Ucraïna, sinó tota l'àrea d'influència en disputa amb la Unió Europea. Malgrat ser el país més extens del món, però, Rússia té un PIB semblant al d'Espanya. La guerra ha mostrat, a més, que disposa d'un armament obsolet, en alguns casos de la dècada del 1980. Tot i així, és previsible que l'any 2025 no pateixi cap daltabaix, ans al contrari. La seva economia no s'ha enfonsat com preveien a Brussel·les quan va iniciar la seva nova expansió cap a l'Oest. De fet, aquesta pressió no ha fet més que començar, com s'ha vist en la intromissió en els processos electorals d'alguns dels seus antics països vassalls durant la Guerra Freda. La puixant extrema dreta europea és obertament pro Putin, i l'extrema esquerra també. Els primers actuen així per una raó (la defensa dels valors tradicionals, l'autoritarisme...) i els segons per una altra (l'aversió a l'OTAN, la nostàlgia del paradís comunista...) però al final acaben confluint fatalment en aquesta i moltes altres qüestions. Tot plegat ens porta de patac a mirar als ulls de la nostra pròpia decadència, la de la Unió Europea.
2. Havent renunciat a una unió política real, és a dir, a una cessió de sobirania substancial per part dels estats membres, el projecte de la Unió es basa en la teoria de la bicicleta: si no pedales, caus. Això es tradueix en fer coses constantment i sense que vinguin gaire a tomb. Es tracta, en general, de formes pintoresques de sobrelegislació greenwashing (els taps que no es poden separar de l'ampolla, etc.). Com que en molts casos es tracta d'ocurrències impossibles de dur a terme sense enfonsar el sector primari, aquestes polítiques són erràtiques: quan els buròcrates amortitzats de Brussel·les van veure massa tractors al carrer van canviar d'opinió ipso facto. Com dèiem abans en relació amb Rússia, les directrius de la Unió no convencen l'extrema dreta per unes raons ni l'extrema esquerra per unes altres, i per aquesta raó la composició del Parlament Europeu és cada cop més complicada. L'any 2025, la Unió Europea seguirà on era, evidentment, però la seva posició en l'escaquer internacional serà més difícil de sostenir (en algun cas concret com el que detallarem al punt 4, serà impossible). I això ens porta, òbviament, a la quasi pèrdua del vell aliat que ens ha ajudat a sortir del pedregar des de la Primera Guerra Mundial. Ara l'Oncle Sam és un paio permanentment enfurismat que es vol comprar Groenlàndia i no sé quants disbarats més.
3. Sembla evident que l'any 2025 neix amb expectatives més aviat obscures sobre què farà o deixarà de fer Donald Trump. Probablement no ho sap ni ell, ni tampoc l'estol desconcertant de col·laboradors que ha triat. Hi ha un parell d'indicis, però, que permeten albirar com aniran algunes coses. Primer: la victòria aclaparadora, indiscutible, de Trump s'ha basat a traslladar les batalles culturals de l'univers woke al debat electoral (a Europa també està passant). Segon: totes i cadascuna de les idees extravagants de Trump tenen un límit molt clar, el del creixement econòmic. Si, per exemple, la seva política contra la immigració irregular xoca amb l'economia, submergida o no, se l'haurà de menjar amb patates. Trump és imprevisible, sí, però només fins a un cert punt.
4. Al meu entendre, el fet més significatiu de tot l'any 2024 ha estat la reunió de Kazan auspiciada per Putin l'octubre passat. Tinguem en compte que li van fer costat obertament i explícitament els mandataris que representen més de la meitat de la humanitat: la Xina, l'Índia, el Brasil, la mateixa Rússia... Les guerres culturals que han donat la victòria a Trump es troben molt més a prop de la manera d'entendre el món dels BRICS que no pas dels principis que actualment guien la Unió Europea en relació amb polítiques mediambientals, de gènere, etc. El diari esquerrà The Guardian va insistint al Partit Laborista britànic que si s'encaparra en aquestes qüestions acabarà com el Partit Demòcrata nord-americà (i la retallada de sigles que ha fet el PSOE en relació a l'acrònim LGTBIQ+ va exactament en la mateixa línia). El món del 2025 presenciarà sens dubte la correcció ideològica d'una inèrcia que no té res a veure ni amb la dreta ni amb l'esquerra, sinó amb l'exhauriment d'aquella fraseologia cada cop més primària i estèril anomenada correcció política.
