Deia fa poc Joschka Fischer en aquestes pàgines que no recorda “una època al llarg dels últims 75 anys en què hi hagi hagut una acumulació tan elevada de commocions majors i menors”. I efectivament, ja gairebé és un lloc comú dir que aquest estiu ens trobem en un enforcall de crisis simultànies –la climàtica, l’energètica, la inflacionària, la bèl·lica– que podrien agreujar altres desastres latents i amb no menys potencial, com les bestieses que vessen sense fi de la divisiva figura de Donald Trump. Si fins fa uns mesos parlàvem de “canvi d’època” –per l’escalfament global, la digitalització de la vida...–, aquest estiu, en canvi, flota en l’ambient una certa sensació que ara ja està, que hem girat full i ja anem entrant en l’inquietant futur que tant havíem anticipat. Hi ha una atmosfera de punt d’inflexió i, en aquest camp, el dels moments transformacionals, comptem amb un referent cèlebre, els Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig.
Publicada el 1927, l’obra de Zweig ens acara a catorze fites que van canviar la història universal, que és com anomenem l’esdevenir de la nostra espècie. La connexió transatlàntica del telègraf, la tornada de Lenin a Rússia, l’arribada al Pol Sud, la concepció de l’Elegia de Marienbad de Goethe... són gestes de les quals Zweig subratlla la grandiositat en descripcions de majestuosa riquesa, però de les quals també destaca els instants anònims, petits, íntims en què es devien forjar. Per molt que solemnitzem les grans fites de la història, ve a dir Zweig, no podem oblidar que totes passen pel sedàs sempre incert de la vida, les passions i els avatars de l’ànim i la voluntat. Aquest estiu, llegir Zweig és una invitació a adonar-se del teixit ferm i subtil que ens lliga als moviments tectònics del nostre temps, una invitació a descobrir en el relatiu anonimat de moltes vides la possibilitat d’influir en les crisis de què ens adverteix Fischer. I és que, aïllats en una vall pirinenca, suant en un apartament costaner, al cap dels dies arriba un moment que el suau oreig o l’agradable remor de les onades ens porten, també, la fiblada d’una molèstia: la sospita que ens hem passat diverses ratlles, que Occident està en fals, que hi ha una sèrie de fets –l’associació energètica amb Putin i altres sàtrapes, el discurs hipòcrita sobre els drets humans (“fes el que jo dic i no el que jo faig”, en definició de Joseph Stiglitz)–, dels quals ara recollim els fruits verinosos i als quals ja fa temps que hauríem d’haver posat fi.
Però què fer? Com respondre a aquesta angoixa incòmoda que s’esquitlla entre veles i vents o en la parsimònia d’uns esquellots llunyans? Aquests dies de descans i deseiximent potser n’hi ha prou amb admetre que no tot ens ho faran els altres, entenent per els altres la llei climàtica de Biden, els fons Next Generation, la transició energètica i altres miracles sedants. Potser caldrà alguna cosa més, individualment i col·lectivament. La discreta ansietat d’aquesta crida, ¿podem entomar-la? Podria ser l’inici del nostre moment estel·lar.
